És una de les paradoxes de la pilota. La ciutat de València, el cap i casa, el cor del territori, viu d´esquenes a l´esport dels valencians. A diferència del que ocorre en molt municipis dels voltants, els clubs de la capital lluiten contra enormes adversitats com són l´escàs coneixement del joc als barris i la manca d´instal·lacions on poder practicar i competir.
Malgrat tot, tres clubs mantenen viva la flama. El CPV Tamborí, que fa 20 anys d´història, el CPV Socarrades, al barri de Campanar (bressol de grans figures), i el club de Pelayo, amb la «catedral» com principal baluard.
El Tamborí, amb 20 socis, es presenta a practicament totes les modalitats. «Juguem a tot. A frontó, llargues, raspall, galotxa?. En totes les modalitats hem sigut finalistes en distintes categories», explica Joan Gregori, president del club, qui explica que tot va nàxier entre un grup d´amics del institut Benlliure. Encara que organitzen partides al barri de Benimaclet, Gregori explica que la seua gran dificultat és trobar espais per jugar. «Hem d´anar a l´Eliana, a Xilxes... Si volem jugar al Politècnic hem de pagar a una persona per a que ens obriga la porta», apunta.
Són les mateixes adversitats a les que s´enfrinta el Socarrades, un club que s´origina de la Colla Dimonis de Campanar, entre ells Alfred Contreras, secretari del club, en funcionament des de 2016, com a relleu de l´antic club, bressol de grans figures, desaparegut en els 90. Juguen a raspall, galotxa i frontó i estan potenciant les «galotxetes de Campanar», als carrers del barri.
Per últim, el club de Pelayo manté viva la pilota al centre de la ciutat gràcies, entre altres, a la figura de Peluco i la seua escola per a xiquets.
