El trinquet, ple de gom a gom, s´entusiasma, llança coixinets cada dos per tres. Estem en la final de la Lliga i veiem un duel entre el classicisme de Francés, que xiquet com és sembla tindre un saber estar que ni Juliet, Ricardet o Llopis, i el joc incisiu, valent, trencador, d´un esquerrà com Pere Roc II que preferix la volea al rebot, que demana joc al mitger per a descarregar-li feina, amb una fam de victòria pròpia dels guerrers espartans i que acaba guanyant quan semblava que acabaria perdent, o qui sap, perquè la partida fou d´alternatives diverses.
Ningú volia perdre i ningú estava segur de poder guanyar. L´últim quinze, una forta pilotada des del dau de Pere Roc II que toca muralla enverinada sense possibilitats de ser tornada per Javi.
Revalida títol el de Benidorm, acompanyat d´un Jesús impecable, que humilment sempre va tindre fe en la victòria i d´un Carlos que, de la mateixa escola de son pare Joaquín, sap el que fa cada volta que fica la mà.
Avans d´encadilar-se amb el trinquet, el seu ambient, els valencianes de San Juan de Argentina, que celebren el mig segle de la seua associació i vint-i-cinc anys del seu trinquet modern, han tingut oportunitat de saludar el president de la Generalitat, Ximo Puig, parlar-li dels seus projectes commemoratius i trobar-se amb la resposta d´un president que recorda les ajudes de la Generalitat, el seu dia, quan es va construir. «Este home està al dia», comenta sorprés Ernesto Mestre, secretari del Centre. Han saludat també José Luis López, que va fer possible aquella festa d´inauguració. Abans, en la porta del trinquet han abraçat a Rovellet, que els recorda que un parent seu, va ser el gerent del primer trinquet de San Juan i que va acabar en cadira de rodes quan es va derrocar part d´una muralla i li va lesionar les cames
Rovellet els parla de «El Manero», un vell pilotari conegut pels tertulians argentins, descendent de la Marina i que va acabar la seua vida no fa molts anys lluny de San Juan, a Rosario. La seua filla és hui la presidenta de centre valencià de Rosario.
Els uns i els altres amuntonen records. Joaquín Gisbert, el president, és fill d'un pilotari de Tàrbena. Va nàixer a Argentina. Va viatjar per primera vegada a Espanya en 1960, un viatge amb vaixell del què recorda tornar al seu nou país amb dos caixes de sabates amb pilotes de vaqueta conservades entre serradura per als últims jugadors sanjuaninos. Saluden Genovés, que recorda el dia de la inauguració del nou trinquet: «Jo ja no era Genovés -els diu- però si toca anar a celebrar l´aniversari em posaré en forma i farem el que toca», remata. I clar, un el mira, i pensa que, sí, que Paco és capaç de vestir-se de blanc en el trinquet de San Juan, perquè Paco pot amb el que li tiren. «Faena té qui vullga derrocar-me», assenyala.
Un trinquet que serà preparat per a albergar, eixa trobada que tots desitgen torne a repetir-se. Dins del trinquet, sis jóvens valencians, en plenitud fan vibrar a una fidel afició. Tan fidel com la sang valenciana que seguix en els néts i besnéts d´aquells emigrants de principis del segle XX. «Mon pare em deia que la sang mai es fa agua...», recorda Ernesto Mestre, per a explicar que les seues filles ja se senten part de la terra. «Esta setmana anirem a Xaló i quan arribem les portaré a la porta del meu besiaio. I els diré que elles són unes valencianes més. Ja saps, la sang mai es fa agua... Les meues filles ja amen València perquè porten sang valenciana», sentencia.
Serà correspost eixe amor pels valencians que van tindre el privilegi de continuar vivint en la terra dels seus pares?
