Pelayo brama. 50-50 al marcador i l´escala del trinquet dempeus, trencant-se les mans aplaudint un quinze interminable, un intercanvi de colps impossibles amb el títol en joc. Es podria haver acabat ahí la gran final de la XXVII Lliga Bankia d´escala i corda. Una partida que va omplir la «catedral», no va decebre ningú, va sorprendre més d´un i, al final, va acabar del costat del trio de Pere Roc II, Jesús i Carlos, que va imposar-se al de Francés, Javi i Bueno després de quasi dues hores de joc trepidant.

Els de l´Ajuntament de Benidorm, de roig, van mantindre la calma en moments clau, van aprofitar els seus colps de fortuna quan els van tindre i, el més important, van saber rematar la final a la primera gràcies al caràcter que va impulsar Pere Roc II.

Tanmateix, els primers jocs van ser per als de l´Ajuntament de Vila-real, els blaus. Javi de Massalfassar, que va oferir un recital durant tot el matí, va fer un pas al darrere per agafar canxa i ajudar a Francés. El jove de Petrer, en la seua primera gran final, va començar un poc gelat fins que va agafar confiança al rebot. Amb Bueno a la punta, atent i efectiu, els de de Vila-real van començar fort. Les travesses no tenien amo.

Pere Roc II no amagava el seu descontent. Jesús no acabava de trobar el lloc i Carlos fallava algunes pilotes clares. Tanmateix, amb 20-30, els rojos van despertar. L´esquerra del rest de Benidorm va aparèixer, recolzada pel mitger de Silla, ara sí, infal·lible. Carlos, amb un sorollós grup de seguidors de Genovés a l´escala, va calfar-se i va matar quinzes fonamentals. I amb això, els rojos agafaven la capdavantera d´una final amb moltes alternatives. Del 20-30 es passava al 35-30.

Javi va acusar el cansament. Va ser el torn de Francés i Bueno, que van emergir amb la il·lusió dels que juguen la seua primera final i no saben quan arribarà la segona. El jove rest de Petrer va recuperar el tacte en quinzes de talent, mentre que el punter de Meliana va respondre amb misils que volaven a un dit de la corda. La partida tornava a tirar cap als blaus. L´electrònic de Pelayo assenyalava un 35-40 que deixava totes les travesses en l´aire.

Una nova prova per al caràcter de Pere Roc II, sempre animant als seus companys. El de la Marina va demanar-les totes i es va tirar la partida a l´esquena. Jesús i Carlos van acompanyar-lo sense cometre errades, empentant als blaus contra els murs.

Amb 45-45 hi havia qui ja en tenia prou. «No es pot jugar més», s´escoltava a l´escala. Els sis jugadors estaven donant-ho tot i el campió era un misteri. La tensió sobre les lloses es podia quasi tallar i va transformar-se en alguna polèmica, com una pilota que va caure de forma inesperada de la galeria i altra que un espectador va detindre de forma inexplicable quan ja volava per damunt de la corda. Això va enfadar els blaus.

Amb tot, es va arribar a un 50-50 que va provocar un silenci sepulcral a Pelayo. Els rojos, al rest, van mantindre el temple en un quinze indescriptible, inacabable, impossible de repetir, que va caure, amb tamborí de per mig, del seu costat. Si no ho va ser, va semblar un punt d´inflexió en la final. Els blaus es van afonar i no van poder reaccionar a eixa punyalada. Amb 55-50, Pere Roc II va anar al dau amb la intenció de finiquitar el títol. Ho va fer per la via ràpida, mentre Francés, Javi i Bueno es lamentaven per l´ocasió perduda. Un joc net va proclamar campions als rojos, un trio, amb qualitat i caràcter, just guanyador d´una final trepidant.