Guanyar-ho tot ha influït en la relació amb els companys?
De la nostra generació vam eixir un grup de cinc o sis jugadors. Ahí estàvem Coeter i jo. Després hi va haver un impàs fins la nova fornada de Moltó i Ian. Coeter i jo teniem «pique», ens calfàvem. Però el temps et fa vore que són coses del trinquet. Tinc molt bona relació amb ell. Amb la resta, si algú m'ha demanat ajuda, he tractat de donar-se-la sempre, sense cap problema.
En qui s'ha recolzat més?
A casa vaig tindre molt de recolzament. Quan vaig començar a jugar a pilota, ma mare no volia. Jo venia del món del tenis, però mon pare anava a les partides i em vaig enganxar. Ma mare no volia que anara, però va vore la il·lusió amb la que jugava i em va recolzar. Després hi ha persones com Paco Genovés que, a banda der ser un ídol, m'ha donat molts consells. També Pepe Malonda, marxador i jugador molts anys. Ell és el Rovellet del raspall, els ha vist jugar a tots i haurà vist més partides que ningú. Ell em va dir que era el millor jugador que havia vist i això em va emocionar. La seua paraula és la que més em val.
D'on ve el nom de Waldo?
Els meus pares es van conèixer treballant a França. Es van casar allí i van decidir posar noms no tradicionals als seus fills. Mon pare era molt aficionat del Valencia CF i van posar-nos noms de futbolistes. El meu germà major és Walter i jo anava a ser Wilkes, perquè abans venia altre germanet. Però al final em va tocar Waldo. És diferent.
