Les mares. Elles són les campiones. Les que cada dia, dins i fora del trinquet, continuen guanyant partides pel futur del seus fills. Les que, només amb una mirada, detecten el què passa. Les que sempre estan on i quan els seus la necessiten. Les que tenen la paraula justa, el gest adequat, el consell sincer i la decisió més valenta. També les que assenyalen el camí correcte quan tot sembla perdut. Elles són les que abracen més fort en la victòria i les que t'alçen en la derrota. Les que pateixen en cada quinze que et juga la vida. Les mares.
Levante-EMV reuneix els testimonis d'alguns jugadors professionals d'escala i corda i raspall per retre homenatge a les mares, grans campiones de la pilota.
Mare de «Genovés II»
Dona i mare, mare i dona. A María Luisa Corcera (Viroflay) la pilota l'havia d'agradar a la força. Es va casar amb el millor jugador de tots els temps, Paco Cabanes «Genovés», i després va criar una de les grans figures de les últimes dècades, José Cabanes «Genovés II». Així que no podia escapar del trinquet. «A casa la pilota és una religió i és estrany que algú del món no conega a ma mare. Els que coneixen a mon pare saben que ella ha sigut molt important. De fet, mon pare no haguera sigut el que és sense ella. I amb mi ha passat el mateix. És molt bona. Diuen que és una santa», assenyala Genovés II, a qui María Luisa, habitual en les partides, va deixar d'anar a vore'l tant fa un temps. «Diu que pateix més amb mi que amb mon pare. Jo la recorde patir molt en una final contra Àlvaro, amb ma tia Carmen... A vegades li he dit que no vinga per a que no ho passe malament», apunta el de la Costera.
«He tingut moltes lesions, sis operacions, i al final la que et cuida és ta mare. Ella ha estat ahí i m'ha cuidat quan ningú més ho feia. Gràcies a ella he seguit endavant. Després està quan tornes a casa calent de la partida, refiles la bossa i dius que és hora de deixar-ho. Ella ja sap el que et passa i sap el que cal dir-te per ajudar-te», afirma José.
«Encara que tinc moltes coses de mon pare, crec que de ma mare he heretat eixa paciència i perseverància que tant m'han ajudat», conclou el lloretjat pilotari.
Mare de "Soro III"
Quan era jove, Adela Juan (Massamagrell) vivia prop del trinquet Tio Pena, al mateix carrer, a 20 metres. Però, cada dia, quan anava a agafar el tren per anar a València, preferia fer la volta a la rodona i evitar passar per la porta. No imaginava que anys després seria la dona del trinqueter i la mare del gran campió de l'escala i corda dels últims anys, Francers Soro, «Soro III». «És molt exigent i al meu germà i a mi sempre ens ha 'apretat'. És una persona que mai ha deixat que caiguèrem a terra. Quan a casa ens ha vist baixos de moral o amb ganes de tirar la tovallola, mai ens ha deixat fer-ho. Sempre ens ha dit que perseveràrem en allò que vulguèrem, perquè amb el temps vindrien els resultats», diu el de Massamagrell. «Sempre ha vingut a vore les partides i ara que s'ha jubilat ve a totes. Al principi, quan jugava a galotxa, era ella la que em portava. I clar, la pilota l'agrada perquè no ha hagut més remei!», bromeja Soro III, el qual confessa tindre coses de sa mare. «Som persones molt exigents, tant amb els demés com amb nosaltres. Ens exigim molt. També tinc d'ella la il·lusió per la docència, ens agrada molt als dos», destaca el fill d'Adela.
Mare de «Puchol II»
Ara bé, per a patidora, Antonia Catalunya (Vinalesa), dona de Javier Puchol i mare de Xavier Puchol, «Puchol II», nomenat a ser un dels grans dominadors de la pilota. «La primera final mà a mà contra Soro III, a Pelayo, se'n va eixir fora del trinquet a fumar i pegar voltes pel carrer. No podia vore la partida dels nervis que tenia», conta Puchol II. «Ella sempre ha acompanyat a mon pare a totes les partides, a tots els llocs, però diu que no patia tant amb ell. Amb mi ho fa moltíssim. Per això ve poques vegades a vorem», relata
«Sé que aguantar-me a mi no és gens fàcil, perquè sóc molt despistat i ella es porta molt bé amb mi. Estem molt units. Tota la vida, quan he tingut algun problema, a nivell esportiu o personal, sempre ha estat ahí per ajudar-me. Mon pare té un caràcter molt fort, però ma mare em comprén millor i sempre ha sabut aconsellar-me», explica el de Vinalesa. «En la forma de jugar potser em semble a mon pare, però a nivell personal, en el dia a dia, tinc el caràcter de ma mare, sempre rient-se, de molt bon 'rotllo'. Crec que mon pare és més seriós», somriu Puchol II.
Mare de Marrahí
Juani Ruano (Algemesí) és una «lluitadora». És la primera paraula que Julio Marrahí utilitza per descriure a sa mare. «És una lluitadora que ve d'una família de 12 germans en la que va començar a treballar des de ben xicoteta. Era d'una família d'etnia gitana i va canviar de món quan va conèixer a mon pare. És una dona molt valenta capaç de qualsevol desafiament que l'ha presentat la vida», explica el carismàtic jugador de raspall de Castelló de la Ribera.
«Ma mare sempre ha sigut molt exigent amb mi, perquè ella sap que la vida és dura. No l'han regalat res mai, s'ho ha guanyat tot i és cert que nosaltres som uns privilegiats. Sempre he tingut molt de recolzament per part d'ella. A les finals ha vingut sempre, i a les semifinals. Quan jugue per ací prop també ve. El que passa és que és molt patidora. Quan veu que en el trinquet hi ha algú que em critica s'enfada. Li dic que és normal», riu Marrahí.
«Ma mare desconeixia que es podia viure d'açò i per això sempre m'ha dit que fera altra cosa per si acàs. I com he pogut estudiar mentre jugava, no ha hagut de preocupar-se. Però sí que està prou damunt preguntant-me per com estic de la lesió o com estic jugant... Això sí», ressalta.
I què té Julio de Juani? «El geni. Ella en té molt i crec que m'ho ha transmés tot. A més, ella m'ha fet vore la vida d'altra manera», puntualitza Marrahí.
Mare de Jesús i Santi
María Dolores del Rey (Benetússer) és mare de pilotari per partida doble. En casa ha criat a Jesús i Santi, dos germans que han despuntat al trinquet professional. «Ella és molt tímida, humil, vergonyosa... li trauen els colors de seguida», explica Jesús, el qual recorda que sa mare, mentre son pare treballava a la tenda de la família a Silla, sempre els ha portat, amunt i avall, amb la pilota. «Al final, ha vist tantes partides durant més de vint anys que entén molt», afirma el major dels Cebrià del Rey. «El diumenge passat va anar a vore a Santi a Llíria i ahí estava, fent tanta força que anava a trencar la cadira», afegeix Jesús, que destaca la capacitat de María Dolores per detectar el que passa per la ments dels deus fills. «D'ella, crec que m'he quedat amb eixa timidesa, sóc un poc introvertit com ella», apunta.
Santi, en canvi, destaca la fortalesa de sa mare. «Porta tota la vida treballant. Ha criat tres fills, ha fet les faenes de casa i sempre ha estat ahí per a tot. Jo dic que ella és 'superwoman'», descriu el xicotet dels Cebrià. «Ve sempre i de vegades pense que si no ve jugue pitjor. Ara amb l'operació que he tingut del dit, ha estat ajudant-me sempre. Em va acompanyar al metge el dia de la intervenció», remata Santi, que no vol deixar l'ocasió de lloar la mà de sa mare als fogons. «Cuina barbaritats, és espectacular», assegura el jugador, que també reconeix haver heretat cerca timidesa de María Dolores.
Mare de Moltó
Mari Carmen Puertas (Barxeta) és un dels grans suports de Moltó. El jugador de raspall, fins esta temporada campió de l'Individual i de la Lliga, reconeix que en els pitjors moments, sa mare ha aparegut com un vaixell que ha evitat que s'enfonsara. «És una persona molt carinyosa, que influeix en mi en tots els dies. Quan estic malament és la primera que m'anima. Quan no he rendit en les partides i he passat vesprades males, allí estava ella per ajudar-me i també per apretar-me. En les bones ella m'ha baixat del núvol perquè no m'ho creguera. Amb tot, no es perd cap partida. Ella acaba de treballar i va al trinquet. Ho viu molt i quan em veu allà baix pateix molt», argumenta Moltó, qui fa poc va viure un d'eixos instants ens el que una mare és clau. «Recentment vaig pensar en una retirada i ella em va recolzar al màxim, fòra la que fòra la decisió final. Em va dir que havia de fer allò que em fera disfrutar i que no tinguera de por», rememora Moltó.
Alfonso apunta que en ell veu reflectit el físic de sa mare, però també «la tranquilitat i la serenitat», segons descriu la figura del raspall.
Mare de Marc
Altra que no es perd les partides és María José Sánchez (Montroi), la mare de Marc Gimeno. «Les viu a fons i després em fa un anàlisi de com m'ha vist, de com veu als altres... I si no, li pregunte jo. Hi ha vegades que pense que he estat prou bé i arriba i em diu que no. És molt exigent», somriu Marc. «Sempre ha estat molt damunt, preocupant-se de com estic. Ara amb les últimes lesions, la del dit i la del braç, sempre està preguntant-me», apunta el de Montserrat, que no recorda el moment concret en el que va explicar a sa mare que volia ser pilotari. «Crec que ella va anar assumint-ho poc a poc. Jo anava al club, després a tecnificació, de seguida al Cespiva...», assenyala el jove jugador, que pensa que de sa mare ha rebut una timidesa que, de vegades, es converteix en tot el contrari. «Sóc tímid, però si se me passa xarre massa. Si me solte...», diu el rest de la Ribera.
Mare de Ian
Carmen Tomás (Senyera) ja sap el que es tindre un fill campió. Ian Álvarez és la gran sensació de la temporada en el món del raspall, i darrere d'ell està una mare, com no, patidora. « No ha estat molt seguidora de la pilota i no m'ha donat massa consells sobre el joc, però sempre m'ha dit que estudiara. No li he fet tot el cas que tocava!», diu Ian. «A les partides importants sempre ve. No és com el meu iaio o com mon pare, que estan dient-me coses, però està ahí patint», confessa Ian, que és el major de dos germans. «Sempre m'he emportat jo les bronques», admet. El jove jugador reconeix que sa mare és més xarradora, mentre que ell té un caràcter més reservat. «Sóc més com mon pare. Ma mare i jo som molt diferents», conclou.
Mare de Javi
Carmen León va nàixer a Zalamea la Real (Huelva), però als 16 anys va passar per Massalfassar, on el carrer fa olor a pilota, i allí es va quedar. Gràcies a això va nàxier Javi Sansó, un dels grans mitgers actuals. «Es posa molt nerviosa quan jugue. A la final de la Lliga d'enguany no va entrar al trinquet, es va quedar fora amb els xiquets», conta Javi. «Igual quan estem junts no demostrem massa carinyo de primeres, però m'ha cuidat molt. En temes de la pilota m'ha comprés sempre, m'ha respectat, m'ha deixat descansar a casa? I si tinc una carrera universitària és per ella, que ha fet perquè m'esforçara. Ha fet dinars i sopars només per mi, o ha deixat d'anar a llocs per mi. No m'ha fet mai la bossa, però la resta... Sempre ha estat pendent de tot», apunta el de Massalfassar. «Diuen que soc impulsiu com ma mare, els dos som més echaos pa'lante», bromeja.
