La música en valencià està en un moment difícil. D'una banda hi ha una oferta diversa i atractiva com mai, a més de noves iniciatives i festivals musicals; i de l'altra s'hi han produït abandons que deixen els seguidors d'aquest tipus de música sense alguns referents imprescindibles. Obrint Pas, Orxata Sound System o Mugroman, són algunes de les formacions musicals valencianes que s'ho han deixat recentment. Tot això, sense una oferta de mitjans audiovisuals que oferisquen aquesta música al gran públic.
El tancament sobtat de Ràdiotelevisió Valenciana i la desaparició d'altres ofertes de ràdio i televisió en la nostra llengua han acabat de deixar un panorama molt incert. Amb tot això, des de la Ribera, Vicent Sengermés, amb una trajectòria professional de més de 20 anys segueix treballant perquè la música en valencià continue sent una realitat i un producte de qualitat.
El segell discogràfic comandat per Vicent Sengermés naixia en la segona meitat de la dècada dels noranta al caliu dels Tirant de Roc, concursos de música en valencià que organitzava Acció Cultural i que tants bons grups aportaren als escenaris valencians.
Sengermés celebrava, fa uns mesos, el vinté aniversari del primer disc del grup Gramoxone Ska Band, titulat 1r Congrés de Figures Mundials, a la població riberenca de Real. Una formació musical que hagué de canviar el seu nom per no arriscar-se a un plet amb la casa d'herbicides del mateix nom i passà a denominar-se Ska Band Malajunça. Aquell fou el primer treball de la factoria discogràfica de Real que d'entrada es va anomenar La Destileria i que, posteriorment, acabaria per dir-se Cambra Records. En aquestes dues dècades el catàleg de Cambra Records ha anat creixent i en l'actualitat són més d'una trentena els compactes que han vist la llum. Vicent Sengermés és, en una afortunada definició del grup Aljub, «principi de molts camins», inici d'algunes de les trajectòries musicals valencianes més exitoses.
A aquell primer disc va continuar un compacte del cantant de Xàtiva , Feliu Ventura, «L'única diferència», i un altre del cantant de l'Alcúdia, Òscar Briz i els cors d'aram, «El temps ja ha arribat». De la música carregada d'humor i de mala bava dels Gramoxone-Malajunça, originats a Cullera, passava a una música més íntima o més compromesa. Sengermés recorda que aquelles primeres produccions eren les últimes d'una època amb tecnologia analògica i en suport cassette, que van conviure amb el disc compacte i amb els inicis de la tecnologia digital.
Sengermés ha demostrat al llarg d'aquesta vintena d'anys tindre un gran olfacte per a la tria d'intèrprets i als primers Feliu Ventura i Oscar Briz, van seguir les primeres produccions de Dropo, amb l'àlbum «La velleta centenària», que posava música a versos de poetes valencians; «A foc» dels Sva-ters», «Sentit» del músic d'Algemesí, Nèstor Mont; o el primer disc «Cendra» del desaparegut grup de Xixona, Mugroman. On Sengermés va encertar, també de ple, fou en un parell de veus que van somoure, en la primera dècada del segle, el panorama musical en valencià. El primer d'ells fou Pau Alabajos que el 2004 publicava «Futur en venda» i quatre anys després repetia en Cambra Records amb «Teoria del caos». No cal dir que Pau Alabajos és, ara com ara, un cantant d'èxit. Un cantant, a més, compromés amb la defensa de la llengua, del poble i de causes certament justes com la de les víctimes de l'accident del Metro de València. Pau Alabajos i Vicent Sengermés són dos personatges imprescindibles de les concentracions que es fan cada dia tres de cada mes.
El primer disc de «Botifarra»
El 2006, treia a la llum el primer disc d'un cantador del qual, amb alguns anys d'escenaris a l'esquena, no havia transcendit el seu nom, Pep Gimeno «Botifarra». Cantador del grup folklòric Sarau de Xàtiva, Botifarra gravà a Cambra el compacte «Si em pose a cantar cançons» i a partir d'aquell moment naixia un fenòmen musical que arriba més enllà de les nostres fronteres.
Encara recorda Sengermés que li aconsellaven a Botifarra que preparara les actuacions i que entre cançó i cançó incloguera alguna presentació o comentaris que arrodoniren l'espectacle; i com Botifarra, tot modèstia, afegia: «és que jo no tinc paraules». Això venint d'un artista que només amb la seua veu „cantant o parlant„ omple un escenari, per gran que siga, no deixa de tindre certa gràcia.
Sengermés tenia previst gravar, en aquella època també, un disc dels Obrint Pas però un imprevist impossibilità que entre els intèrprets de Cambra Record figurara el grup recentment retirat. No obstant això, el catàleg de Cambra no s'acaba ací i pot mostrar orgullós produccions del grup Alimara, un clàssic del folklore valencià, de qui edità el disc commemoratiu dels trenta anys; el disc «Dies oberts» de Rafa Xambó o el «Comptant sargantanes» de Sergi Contrí.
