02 de agosto de 2015
02.08.2015

La matança de Rafelguaraf

01.08.2015 | 23:26
La matança de Rafelguaraf

El dia 12 d'octubre d'enguany farà cent quaranta-dos anys que en la casa número 17 del carrer Jaume I de Rafelguaraf –que en 1873 es deia Nou del Raval– va haver una matança en què moriren un matrimoni, ell de Ròtova i ella de Carcaixent, i una xiqueta de Barxeta. D'aquest fet esgarrifador i d'alguns dels protagonistes principals tracta la quarta part, i final, del darrer llibre de bandolerisme de Manel Arcos, Gaianes-Xàtiva, un viatge sense tornada.

Amb un pròleg de l'escriptor xativí Toni Cucarella i un estudi preliminar de Sergi Silvestre, historiador i cronista oficial de Gaianes i Alcosser, l'investigador oliver estructura la seua obra en quatre parts. La primera part és una breu Introducció en què ens presenta l'escenari geogràfic on transcorregueren la vida i malifetes dels tres principals bandolers de què tracta. La segona, Camins d'arena, rebels de llegenda, ens descriu qui eren els germans Seguí Pastor de Gaianes, tres dels bandolers més importants de l'època. La tercera, Els altres dos germans de Camil Seguí, conta amb bona cosa de detalls el robatori a la seu del Banc d'Espanya a València, que a poca imaginació que hom tinga dóna per a un bon guió de pel·lícula. I la quarta, S'alça el teló, tracta dels fets i les circumstàncies que acabaren, com en un esclat final, amb la terrible matança de Rafelguaraf esmentada adés; potser la part més interessant de les quatre per als rafelguarafins i rafelguarafines.

Aspectes puntuals a part, cal subratllar que els fets descrits en l'obra se centren en els anys extraordinàriament convulsos i conflictius del segle XIX, durant l'anomenat Sexenni Democràtic (1868-1874), coincidint en gran mesura amb la tercera i última Guerra Carlina (1872-1876). I, com molt bé assenyala l'autor, en els sis anys subsegüents al triomf de la Revolució de Setembre de 1868, coneguda també com la Gloriosa, al País Valencià van brollar tres grans focus de tensió en temes de violència social. Un d'ells és el que analitza en el llibre, és a dir, el que abraça el Comtat, la Vall d'Albaida, la Costera i la zona més meridional de la Ribera Alta.

Més endavant, Arcos ens diu que s'ofereixen els resultats de les seues investigacions sobre tres capítols del nostre passat més esbalaïdor i tan incomprensiblement ignorat i inexplorat: l'onada de robatoris que la quadrilla de Camil Seguí Pastor va perpetrar al Comtat durant l'executiu de transició presidit pel general Prim; l'atracament a la sucursal del Banc d'Espanya a València que el Zurdet, el seu germà Enric i uns altres van consumar en temps d'Amadeu de Savoia; i les conteses polítiques i electorals, els arranjaments de comptes, les venjances i els episodis de pistolerisme que es van desencadenar a Xàtiva i voltants des de la Gloriosa fins a la Primera República.

Doncs bé, tot i les dificultats d'establir ara vincles clars i associar de forma indubitable uns fets i altres, no obstant això, si donem per vàlides les conclusions a què arriba Manel Arcos a mode de comentaris, perquè ho fa en base a les informacions de la premsa de l'època i a la documentació de què té coneixença; podem pensar que, en efecte, en el rerefons de les morts d'aquella casa de Rafelguaraf –que en 1873 era una taverna– hi hauria motius d'enfrontaments polítics, venjances, etc. És a dir, en cap cas foren morts per actes que han quedat en l'imaginari col·lectiu –producte de les pel·lícules– com fets de bandolerisme amb un toc romàntic fins i tot.

Res més lluny d'això. Amb paraules del propi Arcos, encara que d'entrada no queda clar si Camil era carlí o republicà –cosa important per a entendre certa «lògica» dels fets– al remat cal concloure que «la quadrilla de Camil Seguí Pastor, que aparentment i per més que es va comentar, no es va moure per interessos de partit o de naturalesa ideològica. En veritat, aquella va ser, simplement, una banda de lladres». I d'assassins, afegisc jo, perquè aquelles morts foren producte de la violència extrema d'uns bandolers a qui no importava matar a qui fóra que es presentara. Perquè, com a mínim, cal pensar en la mort d'una xiqueta innocent que sembla no tenia cap vincle amb els taverners, i que va morir per trobar-se en la taverna en el moment fatídic de la matança.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine