A marga consciència d'un món perdut del qual sols tinc l'enyor...

Estos versos de Vicent Andrés i Estellés són un fidel reflex de l'estat d'ànim que, com a col·lectiu polític, com a partit, transmet el PP. Són un partit que al llarg dels últims anys han posseït un poder absolut, el qual han exercit sense contemplacions i que ara no entén el que els està passant. I és comprén. El que els està passant és inaudit: són el primer partit que ha començat a descompondre's ocupant tots els ressorts de poder en tots els àmbits de govern. S'estan caient literalment a trossos sense poder fer res per evitar-ho. I això els posa molt nerviosos. Un tret molt característic de la seua manera de fer sempre ha sigut acusar als adversaris dels propis pecats. M'acusen del pecat de supèrbia, de practicar exclusivament el «mando i ordeno» i, fins i tot, em titllen d'absolutista i intolerant. Vostés. Vostés que, sense anar més lluny, aplaudien a un celebrat ex-alcalde i ex-president de la Diputació, de nom ara convenientment oblidat que, quan l'oposició li preguntava per la democràcia, els contestava que: «democràcia és que jo en tinc onze i tu, un».

Sóc una dona i tinc caràcter i el geni uns dies més curt i altres no tant, i això, segons el seu antiquat criteri, ja em condemna a ser culpable del pecat de supèrbia. I amb una ostentació, per part seua, d'extrema humilitat, em posen la penitència: no em concedeixen graciosament els cent dies de cortesia.

Des que arribarem a l'acord de govern ja sabíem que no anàvem a tindre els cent dies de cortesia prescrits. El que jo siga una dona de i amb compromís i el rancor que els inspira la persona de Salvador Campillo ho impedien. L'excusa l'acabem de descobrir.

Salvador Campillo ha sigut, amb totes les seues virtuts i amb tots els seus defectes, un bon alcalde. Ha estat a l'altura de qualsevol dels seus predecessors. I ho ha sigut no sols per honrat i treballador, que també, sinó perquè, per damunt de tot, és una bona persona. I eixe mèrit és seu i no li'l pot llevar ningú. Ni tota la maledicència del món.

Per als meus companys regidores i regidors de Compromís i per a mi, treballar amb Salvador, Noelia i Julio és un privilegi al qual no anem ni volem renunciar. Acusar-los de submisos i de deixar-se arraconar a l'església, a més d'una fal·làcia és una falta de respecte a la seua preparació i capacitat i un insult a la seua intel·ligència i a la de tots. I els he anomenat deliberadament pel seu nom i no per la seua adscripció política perquè, des de primer hora, sempre hem dit que este és un pacte entre persones, per les persones i per als suecans.

Sóc una dona de caràcter, jo ho he dit abans, i, des de joveneta, sempre he pensat que els problemes sempre s'han d'agafar de cara, tal com venen, mai fugir d'ells, i donar-los la millor solució possible.

Utilitzant un símil que tant els agrada a vostés, sempre he sigut partidària «d'agafar el bou per les banyes». I això és el que vaig a fer ara. La meua decisió de no pujar al balcó per la demanà de bous després d'assistir a la processó dels Benissants, ja l'he enraonada sempre que m'ho han demanat: les vaquetes ja estaven contractades per l'anterior corporació. Alhora que encetava un debat que volia i vull seré i profitós, sobre la conveniència o no de pagar amb diners públics esta mena d'espectacles.

Des del primer dia que sóc alcaldessa, he ficat uns horaris per atendre a qualsevol veí. En lloc d'això, en lloc de vindre a parlar, no se sap qui ni se sap que, decideix fer un colp de força i muntar el vergonyós espectacle que va acabar rebentant el final de la processó.

La Policia Municipal ens va informar del que s'estava preparant i vàrem acordar posar-nos en les seues mans. Ells varen decidir muntar el dispositiu més convenient per garantir el lliure desenvolupament dels actes programats. I amb la seua previsió i professionalitat, varen impedir que ningú prengués mal.

Ahores d'ara ni jo ni ningú és creu que a vostés la «protesta espontània» els agafés per sorpresa. De fet hi hagué persones sensates que intentaren convèncer inútilment als misteriosos organitzadors que desistiren. Per què no ho feren vostés? Al cap i al fi estem parlant dels apassionats defensors de les seues «senyes d'identitat», les del seu partit. En la meua ingenuïtat esperava una oposició, sinó més lleial, almenys més política, més professional. En lloc d'això ens han regalat una oposició rabiüda, malcarada, improvisada, temerària i un pèl infantil. Com que he començat amb uns versos, acabaré amb uns altres del nostre gran poeta medieval Jordi de Sant Jordi que diuen: Tots jorns aprenc e desaprenc ensems, e visc e muir, e fau d'enuig plaser. És un gran consell que farien bé de seguir-lo. Jo ho faig cada dia.