Tras celebrarse ayer la festividad del Nou d'Octubre, día de la Comunitat Valenciana, cal escruire com toca, de la nostra Senyera. En la «Crònica de Jaume I», al prendre la ciutat de València i al Capítol 282, llegim que «Quan vim la nostra Senyera sus la torre -la del Temple- descavalgam del cavall e adreçar-nos vers e ploram dels nostres ulls e besem la terra».

La bandera de la Corona d'Aragó, portada a València per les hosts del Conqueridor, a la mort d'aquest a Alzira, va restar a la ciutat i aquesta i el Regne, la tingueren sempre representativa; però com era guardada a la Casa de la Ciutat, qustodiada per el Justícia, i en la defensa que els valencians feren sempre del seu poblat, i en especial, en els atacs del Rei de Castella, Pere «el Cruel», el Rei de València, Pere «el Cirimoniós», mitjantçant Priviletge, la va donar a la ciutat, per a que la usara a modo de Senyera pròpia i exclusiva de la capital del Regne, afegint-li la faixa blava capselera que als dies de hui nosaltres coneixem, per la qual, va crear un còs d'escolta privatiu, amb el nom de «Centenar de la Ploma», constitutiu per 100 ballesters i més tard també, per 100 cavallers.

Mes endavant, i fent-se vell el teixit de la Senyera, se li varen fer reparacions, emprant «seda groga i blava, i vorejant-se els volants a més, a una flocadura molt vistosa i gordons de caiguda». En el llibre de Comptes del Mestre Racional de la Ciutat de València, es veu anotat el 19 de març de 1545 un pagament de «cinc sous per un pam de setí blau per a davall de l'elm del Rat Penat», pel qual, i per la cessió provenint de Pere «el Cerimoniós» dalt esmentada, eixa Senyera ha estat tinguda com a pròpia de la Ciutat de València a banda de que per procedir del Rei Jaume I, el Conqueridor, el Regne la té i la ha usat com a seua, encara que el Palau de la Generalitat de València, l'Ángel Custodi havent la porta de la sala de Corts, ens la mostra portada de la mà, la Senyera a l'igual que era al temps en que vivía el Rei Jaume, i que, com a propis d'ell, representava a la Corona d'Aragó, donç ésent portada sempre per els seus hosts, enllà on era o anava el Rei en sò de brega per acallar qualsevol revolica o assolir conquesta.

Heus ací lo que En Vicent Vives Liern ens diu de la Senyera quan hi havia d'eixir al carrer en sò de guerra o fer saber als revolicats la propera imposició de l'ordre ciutadà: «Vistosa era per tot extrem, la sortida de les hosts de la ciutat. Davant del nombrós i entusiasmat poble que aprofitava de marc el valerós eixercit valencià que era present, es presentava el Justícia, muntant sobre briós cavall seguit dels Jurat Capitans de les hosts, que afermaba la muntura, sostenía la bandera invicta, tremolant al vent, majestuosa con la llei, altiva, severa i amenaçadora con la justícia que anava axecutar».

I per ofrenar a la invicta Senyera el nostre goig, le recitem els verços que el poeta Llorente li va dedicar en una festa floral: «Jurem per lo nom del pare, que es el nostre millor espill, per lo bés que cada mare li dona a son tendre fill; jurem per la llar sagrada, jurem per la edad pasada, jurem per lo esvenidor, jurem amb fé de victoria, lluitar sempre per la gloria, ¡Senyera del patri amor!».

Hemos de añadir, para terminar, en este día tan grande para los valencianos, que estas honrosas letras la escribió en su día Rafael Sifre Plá, «Rafael d'Alzira», un gran historiador que dejó numerosas publicaciones del su patria chica, Alzira.

Esta crónica, como otras, fueron proclamadas al viento a través de la desparecida emisora -pronto se cumplirán 25 años- EAJ-54 Radio Alzira. Nuestro emotivo recuerdo a Rafael d'Alzira, en este señalado día, Nou d'Octubre.