Fa un any que de manera sobtada ens va deixar Ramon Vives, coordinador local d'EUPV-Alzira i sindicalista actiu i compromés. Ramon va fer de la lluita per la justícia social el seu dia a dia. Company dels seus companys, defensor dels drets de les treballadores i treballadors fins el darrer alè i implicat en la transformació de la nostra societat des de baix. Sempre el recordarem amb un somriure als llavis, una mirada franca i una paraula precisa, no exempta d'un to socarró, tant propi de l'humor riberenc.
Els seus inicis, i la seua immersió al moviment sindical, li aportaren una base teòrica procedent en part de l'anarcosindicalisme d'algun dels seus mentors de les primeres lluites. La seua introducció posterior a les Comissions Obreres, al PCE i a EUPV, no va ser mai un entrebanc per a què mantingués intacta la seua admiració per aquella part del moviment obrer que representava la CNT de principis del segle XX, fins i tot pel seu paper d'avantguarda obrera amb l'esclafit del cop d'estat del general Franco, mentre altres sectors de la societat cridats a la lluita vacil·laren en un primer moment. I és que Ramon era un lluitador franc i obert, d'aquells que et creaven il·lusió per continuar endavant.
Ell era dels que entenien que les lluites fratricides entre treballadors, entre socialistes de diverses tendències, havien sigut una pesada càrrega que el món obrer, a les portes del segle XXI, havia de superar front a un enemic comú. Assumia com a pròpies totes les fonts i les referències vàlides en la història del moviment obrer, però això no llevava que, exemple de dignitat i coherència, es mantingués fidel sempre a les seues sigles de militància: el PCPV-PCE, CC OO-PV i EUPV.
En ocasions contava que el visitaven al seu despatx, a la seu de CC OO, treballadors desencantats, persones que ell sabia que havien votat a la dreta, treballadors que anaven a la recerca de consell, defensa sindical o simple assessorament legal, persones que havien votat als mateixos perpetradors de retallades, reformes laborals i corrupció sistèmica que ara patien, barat a circuits de Fórmula 1 urbans, projectes ruïnosos, aeroports sense avions i promeses de treball a base de les misèries i mentides d'un país on gairebé tothom lligava els gossos amb llonganisses; doncs bé, Ramon sempre tenia el seu millor somriure per a tots, el millor ànim, la paraula justa i de vegades la solució. I, això sí, sempre atenia a tothom amb la mateixa diligència i predisposició, fins el darrer alè, fins l'últim moment de la seua vida.
Mentre et recordem, Ramon, mai no te n'hauràs anat, i tindrem totes i tots en la teua memòria el millor referent al qual acudir en aquests temps de lluita i esperança, per recordar la teua mirada clara i la dignitat del teu quefer diari, fins que marxares sense dir adéu. Sempre estaràs present en la nostra lluita.
