ASueca, fa prop de 25 anys, l'araucària més gran del Parc de l'Estació va ser escalada per grups de xiquets i xiquetes. Des de la seua elevada i prodigiosa copa, aquelles personetes, després d'arrossegar-se alegrement entre les branques, es llançaren per una tirolina. Probablement, per a molts, va ser el contacte amb la natura més intens i plaent de la seua vida. Hui, aquesta estampa és impensable. Els parcs, zones verdes i jardins estan replets de senyals de prohibició de tot tipus. I això de pujar a un arbre, com xafar la gespa, es considera poc menys que un sacrilegi.
L'any 2005 es publica el «The last child in the woods» de Richard Louv, on es parla, per primera vegada, del Trastorn per Dèficit de Naturalesa per a referir-se a les afeccions tant emocionals com físiques que la falta de contacte amb la natura està provocant en les actuals generacions.
A l'altra part del món, al Japó, coneixen bé els beneficis d'eixe contacte. Allí, l'any 1982, l'Agència Forestal Japonesa va impulsar els Shinrin Yoku o banys de bosc, passejades per boscos madurs amb una finalitat terapèutica, i el govern nipó està invertint importants recursos econòmics en una xarxa de boscos terapèutics que cada any és visitada per milions de persones. Tal és el potencial d'aquests banys que el Dr. Qing Li, del Departament d'Higiene i Salut Pública de la Nippon Medical School de Tokyo, ja fa dècades que els prescriu per al tractament de malalties cardiovasculars i prevenció del càncer.
Des de llavors, s'han succeït una abundant quantitat d'estudis científics que demostren l'efecte que sobre la salut tenen aquests banys de bosc, des de l'estimulació del sistema immune i la proliferació de cèl·lules que ataquen els tumors cancerosos, fins a la reducció de l'estrés i la pressió sanguínia.
A Europa existeixen diverses línies d'investigació finançades amb fons europeus per a identificar i aprofitar el potencial terapèutic dels boscos i zones verdes, i a diversos països es creen programes per a afavorir el contacte dels ciutadans amb la natura, com el britànic «Active woods naturally good for you» (Boscos actius, naturalment bons per a vosté) o el «Selvans», a Catalunya, per a la conservació dels boscos madurs i la creació d'itineraris terapèutics. Al País Valencià, amb la riquesa paisatgística, forestal i florística que tenim, estem segurs que es pot articular una Xarxa Valenciana de Boscos i Senders Terapèutics.
En l'àmbit local es poden fer propostes equivalents. Tot i que les investigacions demostren que molts dels efectes dels banys de bosc estan relacionats amb l'exposició a substàncies volàtils dels arbres, intervenen altres factors com l'estimulació visual o auditiva. Això té importants aplicacions pràctiques, ja que part d'aquests elements i dinàmiques naturals poden implantar-se en les zones verdes urbanes.
Tot això fa que el disseny de la ciutat i del verd urbà adquirisca una nova dimensió. És evident que no tots podem anar freqüentment a un bosc madur, però sí que podem passejar per un parc naturalitzat. Hi ha un estudi fet amb xiquets que conclou que aquells que passen per un parc almenys 3 vegades a la setmana per a anar a escola mostren major retenció de continguts que aquells que no ho feien. Estem, per tant, davant d'una qüestió de gran transcendència.
Fins ara, l'objectiu primordial ha estat crear zones verdes i conservar-les. Conscients de la seua importància, les hem protegit tant que, en molts casos, hem caigut en la trampa d'una gestió museística, on els elements naturals adquireixen la condició de peces intocables i la tanca del jardí o el cartell de prohibit passar esdevenen els cristalls protectors de tan valuoses relíquies. Tanta protecció, que la immersió en l'atmosfera natural és pràcticament impossible.
Mentre reflexionem sobre aquests assumptes, John Gathright va realitzant conferències on explica els resultats dels seus estudis sobre els beneficis de l'escalada d'arbres. No és només el fet físic d'escalar el que actua (de fet, grups control que escalen objectes inanimats no mostren efectes significatius sobre la salut) sinó el contacte íntim i actiu amb un element natural com l'arbre el que contribueix a reduir significativament els nivells d'estrés crònic. A més dels efectes sobre la salut, els participants en programes d'escalada d'arbres mostren una major tendència a implicar-s'hi en la defensa del medi ambient.
Amb tots aquests antecedents, proposem reorientar els espais verds urbans, dissenyar-los per a afavorir la interacció amb els elements naturals i no sols per a la seua contemplació. Incloure àrees per al cultiu d'oci, zones de lliure evolució vegetal destinades a una interacció ciutadà-natura més profunda i espontània, i fins i tot elaborar inventaris d'arbres urbans susceptibles d'entrar a formar part d'un programa d'escalada recreativa d'arbres. Tot això amb l'objectiu d'afavorir una major connexió amb elements naturals per a poder aprofitar els seus efectes sobre la salut i, al mateix temps, com a element de sensibilització ambiental i cohesió social.
És evident que la proposta pot resultar inacceptable per a una part dels responsables municipals i ciutadans. Però, si bé ho pensem, no hi ha raons absolutes per a no promoure aquest nou concepte de zona verda o jardineria urbana. Ni tan sols per al cas de l'escalada regulada d'arbres, que és una tendència en clar creixement, tant que en llocs com els Estats Units, Gran Bretanya, Austràlia o Xile s'està impulsant decididament i s'han creat organitzacions internacionals que la regulen i elaboren manuals d'escalada segura tant per als participants com per als arbres.
En qualsevol cas, considerem imprescindible obrir el debat, no només pel que fa a l'escalada d'arbres, sinó i sobretot respecte al disseny i gestió dels espais verds, partint de la premissa que el contacte amb els boscos i el verd urbà és, atenent al resultat de les investigacions, un element de salut pública i equitat social.
