Divendres de la setmana passada, Antella va enterrar a Dani Pérez Peris, el xaval que, descuidat, va rebre un colp d'un altre jove i que després del coma irreversible, finalment, va faltar. Tenia 27 anys, en la flor de l'existència humana i tot un món per davant, però la fatalitat i el descervellament es va travessar en la seua vida en un dia de festa (al remat dia tràgic) en el poble veí de Sumacàrcer. Dos motius em mouen a escriure este obituari: L'un per l'impacte que ha causat en el seu (i meu) poble el brutal acte que el deixa en coma i el posterior òbit d'este xic tan jove.

Que injusta és a vegades la mort!, però el decés d'un jove, a més d'injusta, la fa tràgica i amargament commovedora. L'altre motiu que m'espenta a escriure esta nota necrològica és la donació dels òrgans del xaval, que, en el seu moment, va decidir la família. Ja que el seu Dani no anava a poder seguir vivint, que part d'ell servira perquè poguera viure alguna persona que ho necessitara. Un gest grandiós de son pare i família. Per això només, ja mereix/mereixen un homenatge i un recordatori emocionat de tots els que valoren/valorem la solidaritat i la generositat entre les persones, encara que no es conega la identitat d'a qui beneficiem. Ser donant o contribuir a les donacions per a salvar-ne altres és ser de grans persones. És deixar una marca indeleble del pas per la vida.

Dani era aficionat a l'art de la retallada taurina i, després del tràgic succés de què va ser víctima i mentres estava en vida, tot el poble i tots els i les que el coneixien, esperàvem i desitjàvem que, igual com feia amb els bous, li fera una retallada (un «recorte») a la parca, a la mort, i que ella passara de llarg, i que ell alçara i tots alçàrem els braços triomfals en senyal de victòria. Però no ha sigut aixina, la parca, amb les seues ales blanques, se l'ha endut per a desolació de la seua família, del poble i de tots els que el coneixien, l'apreciaven o sabien d'ell.

Dani: No et mereixes este final, com no se'l mereixen ton pare i els teus germans, com tampoc Ana i Arantxa, les teues cunyades. Ni ta mare, si haguera viscut. Ni les teues ties Vicenta Mari i María José, ni els teus tios Vicente el Ferrer (amic meu des de sempre) i Antonio. Ni els teus cosins i les teues cosines i tota la teua família. Ni els teus amics. Però la vida, a vegades, és aixina de cruel. I escrivint estes línies me'n recorde del teu iaio Andrés, tan silenciós en paraules i tan eloqüent, també en silenci, en el treball i en les seues conviccions ideològiques, i que tant haguera sentit el teu traspàs, com les teues iaies Vicentica i Pilar, i el teu iaio Pepe el Gelat.

Rep un adéu i un abraç molt fort d'un veí del teu poble.

Fins a sempre, campió.