Resulta descoratjador, trist, depriment i democràticament cabretjador que el principal partit de la dreta valenciana, el PP, s'opose a la Llei valenciana de Memòria Històrica així com que el seu representant (i diputat autonòmic) argumente, per votar en contra, que els seus fills no saben qui es Franco -»si va ser una moneda o què va ser»-. Evidentment, si no ho saben, és per una greu mancança del sistema educatiu espanyol, pero, sobretot, perquè el seu és un demòcrata per «imperatiu legal!»
Malgrat que ja ho he manifestat en altres escrits, durant el conflicte militar (1936 - 1939), provocat pel colp d'estat per una part de l'exèrcit espanyol amb el suport dels feixistes espanyols, l'Alemanya nazi, la feixista Itàlia i finançat per capitalistes com Juan March, es feren atrocitats per les dues «Espanyes» (ja ho deia A. Machado, «españolito que vienes al mundo / una de las dos Españas / ha de helarte el corazón»).
Però, acabat el conflicte militar i derrotada la República, quin sentit tenia convertir tot l'estat espanyol en un Tribunal Militar Permanent amb procediments sumaríssims d'urgència? Fer justícia? NO! Com acaba de reconèixer el Parlament Català per UNANIMITAT, aquest procediments judicials i llavors les seues sentències, foren (i són) il·legals. Es tractava, simplement i planament, de practicar la venjança amb aquells que s'havien distingit en defensa de la República.
Per altra banda, en la setmana del 12 al 15 de juny vaig estar en Madrid continuant revisant els expedients de les 46 persones mortes en Carlet a l'acabament del conflicte militar. Casualment, el dia 14 vaig demanar l'expedient d' Antonio García Martínez (Toni del Forn), jutjat en el Sumari 3668 conjuntament amb Ernesto Reig Garcia, Custodio Mendoza Vanaclocha, Francisco Alcover López, Plàcido Alcover Martínez i Manuel Matoses Ramada.
A revisar-lo em trobe amb la sorpresa que alguns d'aquests foren morts el 14 de juny de 1939 al cementiri de Carlet. És a dir, aquest mateix dia 14 a les 20 hores (nocturnitat i traïdoria?) però de feia exactament 78 anys, foren morts Antonio García Martínez, Ernesto Reig Garcia, Custodio Mendoza Vanaclocha, Francisco Alcover López, Manuel Matoses Ramada, E ulogio Puig Usina i Rafael Sanchis Vanaclocha. La pell se m'esborronà!
No tots ells foren jutjats en el mateix procediment «judicial», però tots foren condemnats a mort pel mateix delicte «adhesió a la rebel·lió», amb independència de les seues actuacions en el període republicà.
Així, a Antonio García Martínez, de 68 anys, se li acusa de ser «persona de gran influència entre la chusma» (sic) de ser «de los viejos republicanos laicos que continuamente estaban lanazando anatemas contra nuestra religión». Sense que hi haja constància, i així consta en l'informe de 4 de maig de 1939 del Cap de la F.E.T. i de les J.O.N.S per l'Auditoria de Guerra de l'Exèrcit d'Ocupació (sic) «que participara en el asesinato de nadie».
Per últim, en la declaració indagatòria que fa davant del jutge militar, el 4 de maig de 1939, a la pregunta de perquè no s'oposà al repartiment d'armament (escopetes) entre el poble, afirma que «no podia oposar-se, ja que era en defensa de la Pàtria» front a «certs militars alçats contra el govern legalment constituït». Una persona amb les idees clares que li costaren la vida.
