quan vaig seure per primera vegada al meu despatx el juny de 2015 vaig ser obsequiat amb un full aparatós tamany llençol. Una vegada desplegat ocupava tota la meua taula com si del plànol d'un pla urbanístic es tractara. Era el quadre d'amortitzacions del deute de l'Ajuntament de Cullera. Més de 40 crèdits bancaris a pagar durant els següents 17 anys.
Aleshores m'adoní de l'existència d'una regidoria de la qual qualsevol fugiria com de la mort, eixa que ningú vol i que ho condiciona tot: la regidoria del deute. Plegar novament el paper fou costós, però no tant com afrontar la dura realitat que hi havia al davant.
La regidoria del deute és eixe soci de govern incòmode i, d'alguna forma, el poder en l'ombra dels qui durant anys i panys visqueren en una orgia constant de despesa i descontrol a costa de carregar-se els drets socials. Se n'anaren „o més bé la ciutadania els va fer fora„, però inexorablement seguixen condicionant-nos. La ressaca és antològica.
Estàvem tan malament que ningú donava un duro per nosaltres. Era comprensible. Però sols es tractava de fer les coses amb responsabilitat i trellat. Nosaltres teníem i tenim les idees clares: rescatar persones i redreçar la situació econòmica municipal havien de ser les dos grans prioritats. I això hem fet. Dos anys i mig després, la situació sembla bastant distinta. Acabem d'aprovar el pressupost municipal de 2018, uns comptes que suposen la major inversió social de la nostra història i que confirmen el redreçament del rumb de l'economia.
Hem passat d'un endeutament galopant del 180 % a estar a punt de complir el límit legal del 75 %. Paguem les nostres factures, les que ens deixaren i no generem nou deute. A més, paguem als proveïdors a menys de dos mesos vista i la previsió és que l'any vinent ho fem dins els 30 dies que marca la llei. D'altra banda, complim l'absurda regla de despesa. És absurda, però la complim. Hem aconseguit remanent positiu de tresoreria i superàvit i per primera vegada des de la crisi reactivem tímidament la inversió.
En acabar 2018, Cullera ha d'estar en disposició d'anar a Madrid a exigir-li a Montoro l'eixida de l'injust Pla d'Ajust perquè ja no serem el malalt econòmic de la Ribera i, per tant, no ens caldrà la tutela dels hòmens de negre. Ara les coses es fan com toca. Davant el que jo anomenaria el «miracle de Cullera», els autors de les pàgines més negres del nostre ajuntament pretenen reescriure la història i acusen l'actual equip de govern (PSPV-PSOE / Compromís) de beneficiar-se d'una major recaptació d'impostos.
I és cert, però a eixe argument li falten dues premisses més. Una és que la pujada d'impostos la decretà el mateix Partit Popular en el pla d'ajust del 2012, impossibilitant-nos que els abaixem o bonifiquem fins a l'any 2032. L'altra, és que sense uns gestors responsables que ficaren en ordre els comptes, res d'això haguera sigut possible.
Però sobretot, el mèrit d'esta normalització de la situació econòmica és de les ciutadanes i els ciutadans. Ells, amb el seu esforç, ho estan fent possible. Nosaltres, al cap i a la fi, el que fem és redreçar el rumb i fer cada vegada més xicotet el paper que algú m'abocà el primer dia de regidor. Perquè la millora del benestar de les cullerenques i els cullerencs serà proporcional a la reducció del tamany d'eixe full on els qui hui recorren a la demagògia deixaren marcada a foc la seua herència. Ja ho diu la Bíblia: «Està escrit».
