Dimarts migdia al carrer Julià Ribera de Carcaixent. Un embús que arriba quasi al carrer Sant Francesc d'Assís. Hi ha cotxes aparcats en doble fila davant del banc de València, i del Musical. No és difícil d'imaginar, veritat? Moure's i aparcar pel poble en hora punta és complicat. Cotxes i autobusos escolars envaixen els carrers. Les voreres passen a ser un aparcament improvisat, on els carrets de nadons, o les cadires de rodes ja no són benvingudes i han de baixar a la calçada si la mobilitat i l'espai ho permeten. En eixa situació, els vianants avancen als cotxes en el seu itinerari, sense patir cap situació d'estrès al volant, encara que hagen estat pressionats per la invasió automobilística dels seus espais.
La pregunta és: quins usuaris dels cotxes que estan aparcats o en moviment al centre del poble realment necessitaven emprar-lo per a anar al banc, al mercat, a l'escola o al bar? Carcaixent és una ciutat segura, compacta i plana i bastant còmoda per caminar. Els trajectes entre una punta i l'altra de la ciutat no excedeixen dels 20?minuts de durada, i tenint en compte que els serveis es troben al centre geogràfic de la població, els trajectes a peu difícilment són superiors als 15?m. Fem un ús raonable del cotxe? Realment ens és tan indispensable? Aquesta necessitat té una data d'inici. A partir dels anys 60 i 70, el poble presència l'arribada del cotxe de manera massiva. La falta de regulació ocasiona que tots els espais que abans estaven dedicats al carro o al trànsit de vianants es vegen plens de vehicles. Les voreres es flanquegen de cotxes.
Les places, també. Les avingudes prenen sentit, i les places, descampats i solars, antic lloc de jocs, es converteixen en aparcaments extensius. Les cases antigues no permeten la creació de cotxeres, fet que accelera la substitució d'aquestes per edificis en altura amb grans espais per allotjar vehicles. La ciutat muta per a donar-li cabuda al nou mitjà de transport.Així, de manera tàcita, s'accepta la invasió de l'espai transitable i públic de totes i tots.
Els cotxes aparcats, elements de propietat privada com els habitatges, la televisió i el microones troben el seu lloc ideal als carrers, ocupant l'antiga ubicació d'un sambori, un campet de futbol, unes cadires per a fer barret, un banc o un arbre. Sembla que trobem, fins i tot, una excusa perfecta per a ocupar-lo, ja que comencem a pagar l'impost de circulació creient que això ens legitima a que deixem la nostra propietat de manera impune al mig del carrer. Abans es guardava el carro i l'haca en l'estable, dins de casa; ara el cotxe «dorm» al carrer.
Adherim al concepte de circulació el d'aparcament i estacionament.L'ús del cotxe es democratitza i modernitza a la població, convertint-se en un element bàsic dins de la societat. Facilita el fet d'anar a comprar, anar a l'hort, a la platja i a la muntanya. Ens ajuda a portar als nostres majors de manera més àgil. Està clar que la seua hegemonia respecte a altres mitjans de transport (a peu, bici o moto) està justificada, ja que la possessió d'un cotxe o un altre també ha suposat evidenciar cert estatus econòmic.
És un element per a la feina i per a l'oci. És un complement al festeig. És el desig de tots els menors de 18 anys. És la millor moda.En el 2018, després d'un furor automobilístic de més de 50 anys es fa necessari revisar el model de mobilitat i ocupació de l'espai públic per part dels automòbils.
El model d'aparcament en termes legals com ocupació privativa de l'espai públic s'ha d'actualitzar, atenent de manera més sensible i raonable les necessitats bàsiques d'accessibilitat i qualitat de l'espai públic, responsabilitat última de l'administració local.
Per això, a les zones deficitàries d'aparcaments es fa necessari un sistema que ho acote temporalment. Entenent que hi ha una part de la població com transportistes, professionals o persones de mobilitat reduïda que realment necessiten aparcar en estes zones, s'ha de dificultar l'aparcament indefinit o ocupació permanent de l'espai públic per part d'aquelles persones que tenen alternatives millors com anar caminant, en bici, o que, simplement, tenen aparcament privat.
És injust repercutir sobre el ciutadà el cost de gestionar aquest estacionament rotatori, ja que és responsabilitat de l'Ajuntament. Però és ineludible la necessitat d'implantar-lo perquè hem de recordar que aparcar el cotxe al carrer no és un dret, sinó un privilegi. Totes i tots hem de prendre consciència d'això i fer-ne un ús eficient. Es tracta d'un privilegi, que en els anys vinents, s'ha de mesurar de manera responsable junt el dret d'accessibilitat i utilització de l'espai públic per part de tota la ciutadania.
El repte dels anys vinents no és crear zones d'aparcament rotatiu, zones d'aparcament per a residents, restriccions de circulació... sinó avaluar l'ús del cotxe i la responsabilitat que tenim a l'hora d'ocupar a benefici personal l'espai públic. En resum, hem de lluitar per tindre una ciutat més còmoda per a totes i tots, valorant les nostres actituds individuals i col·lective
