tendror

La Setmana Santa eren dies de compartir amb els teus. Començava el divendres de Dolors, en què a la nit la casa s'omplia de familiars que venien per a felicitar ma mare, Lolita. Nit de rialles sinceres i d'afectes endolcits per rotllets d'anys, coca de mida i pastís de Fabiola. Diumenge de Rams d'estrena de roba de primavera i les palmes: la meua, de xic, llisa i més alta que jo, i la de la meua germaneta, adornada per caramels que penjaven. Dies laborables de processons a la nit. De clavar els ull en els ulls del Natzaré i en els rostres del Silenci i del Crist de les angoixes.

Divendres de la processó del Sant Soterrament, amb totes les germandats desfilant una rere de l'altra, seguint els passos del viacrucis de Crist. Nosaltres la véiem asseguts en les quatre cadires que llogava mon pare a l'oncle Joaquim Torres (el del Foment) i que sempre estaven situades en un lloc de privilegi entre Ausias i Dimas Cucart; véiem passar les germandats amb el cor encongit pel drama representat dalt les andes i amb i la mirada escodrinyant els ulls i les mans dels confrares per si et donaven caramels i xuixos (els quals guardàvem, ràpidament, en una bossa de plàstic per no fer-ne ostentació); nit de sopar al ras els pastissets que havia fet ma mare; d'alçar-se, respectuosament, quan arribava el tron del Sepulcre custodiat per la Guàrdia Civil amb uniforme de gala, i de tornar-se'n cap a casa després de passar el senyor alcalde, els regidors, la banda de música i dos policies municipals que tancaven la llarga desfilada fent fita amb els espectadors que desemperesint-se els muscles entumits per l'assentada de tantes hores, caminaven lentament seguint la processó buscant el cantó que els conduirà aviat als seus domicilis, i en arribar-hi, repartiment de llepolies entre germans, amb justícia salomònica i de tardança en anar-se'n cap el llit.

Dissabte de silencis atordidors pel dol del traspàs de Crist. Diumenge de Resurrecció amb encontre gloriós de la Verge amb el fill exultant que omplia el cel de dolços projectils i, a la vesprada, a berenar la mona. Records, enyors.

La Setmana Santa eren dies de tradicions religioses. Dijous Sant es celebrava l'ofici de la commemoració de l'Última Cena i, en els escolapis, el pare Molins, el rector, ens llavava els peus a dotze escolans i ma mare es preocupava que jo anara adequadament preparat per si de cas. Després, a les esglésies, es muntaven uns altars, que s'anomenaven monuments, en els quals quedava exposada una custòdia amb la forma consagrada en la missa que representava el Cos de Déu i que a torns vetlarien devots durant tota la santa nit. Famílies senceres, mudades com un margalló, ens desplaçàvem per les diferents esglésies per visitar els monuments i resar alguna pregària i pel carrer ens encreuàvem amb familiars i coneguts i ens alegraven molt de saludar-nos. Divendres Sant, al migdia, es celebrava un altre sant ofici, sense missa, una mena de ritus funerari el qual jo recorde amb terror perquè es llegia tota la Passió del Senyor, cantada! I podia durar més d'una hora! També hi existia una tradició gastronòmica de la Setmana Santa. A ma casa, el dijous ma mare omplia llandes de pastissets de pebre i tomaca, de pèsols i ceba que jo duia al forn per coure'ls. Ma mare venia després amb les llandes de panous, rotllos i les mones cobertes per una manta. Aquella vesprada el forn de la senyora Marina era una barreja de sentències populars i de fragàncies irrecuperables. A boqueta de nit, ma mare escalfava en el foguer de petroli els altres pastissets de llicsons que ella mateix havia recollit dels bancals dels afores de Corea i que havia netejat i bullit prèviament. Els pastissets eren els sopars i els dinars d'aquells dies de dol cristià. Tradicions.

I la Setmana Santa són dies de recapitulacions de vivències. Aquest dimarts vaig veure en la televissió «El crack», la pel·lícula de José Luis Garci on un superb Alfredo Landa interpretant al detectiu Germán Areta suïcidà el «landisme» de la cinematografia popular espanyola. L'acció es desenvolupava al 1981. Dies abans havien passat en una altra cadena, com en una doble sessió, «Solos en la Madrugada» i «Asignatura pendiente», les dues pel·lícules, també de Garci, estrenades el 1977 i el 1978, situades en l'Espanya dels inicis de la democràcia i amb tota l'incògnita d'un futur que desitjàvem. Els set minuts i mig finals de «Solos en la madrugada» m'han fet tremolar de nou i han desenterrat les hores d'aquells dies. Poden trobar l'escena en Youtube. És quan José Miguel García (José Sacristán) convoca els oients per a la propera temporada de rèdio i els anima a canviar de vida, a lluitar pel que creien que ens mereixíem, la llibertat, la felicitat perquè «hay que intentar algo nuevo i mejor». I amb un «¡Vamos! Por nosotros» es fonia la imatge i s'encenia la meua indignació pensant com tot aquell somni ha sigut socarrat per tants malparits i corruptes.

Dimecres, a boqueta de nit, ajude la meua dona al trasllat del seu despatx cap l'hospital nou. Amparo fa dies que està empaquetant quaranta-un anys de dedicació professional en els quals ha exercit com la secretària personal de tots els directors i gerents que ha tingut el Francesc de Borja. De tots! Se sent l'emoció que l'embarga. Dijous de bon matí l'acompanye a prendre possessió del seu despatx en el nou hospital. L'alegria la domina. Amparo encara l'últim trajecte de la seua carrera laboral on ha tingut com a dogma que secretaria ve de secret i com a missió, que calia tractar a tots els qui arribaren a la seua taula amb algun problema tal com li hauria agradat que la tractaren si fóra ella la qui hi arribara: amb respecte i consideració. Toni Capó, director d'informatius de Radio Gandia, en un programa especial dedicat a la institució va dir que Amparo Martínez era «la sonrisa del hospital».

Divendres pel mati faig el viacrucis penitencial pels carres de Gandia. Hui és l'únic acte de la Setmana Santa en el qual participe. A traves dels ulls de la caputxa em retrobe amb les cares de sempre mirant la processó des de les voreres i en trobe a faltar algunes que ja no estan. Gandia és una altra a eixes hores, amb els carres buits de bullici, i amb el silenci harmonitzat per la música clàssica o sacra que brolla de les façanes de les cases i del pals de la llum. De tant en tant, la processó s'atura i unes veus melodioses en to d'homilia versen sobre les catorze estacions. Emotiva la que fa el pare Paco Llorens Vidal de la quarta, des del balcó de don Fernando Marco, en especial quan explica tots els noms de la Verge Maria. Tendror.

Tendrors!