Si la il·lusió pot fer-nos capaços del que és impossible i portar-nos fins on no sabíem que podíem arribar; si les adversitats es poden convertir en oportunitats ideals per portar endavant un projecte nou i motivador, que ens faça rejovenir i ens pose les piles; si fer teatre pot suposar molt més que accionar i fer un exercici de memòria i ens fa entendre eixa expressió de «el límite es el cielo».
Totes aquestes suposicions es converteixen en afirmacions quan 'Ambfiteatre' naix. I naix per tu, naix per tota l'estima que has demostrat sempre cap al teatre i cap a la teua gent.
A l'últim any, els nostres camins s'havien lligat de manera imparable, els que fins al moment havíem sigut només un grup dins d'un tot, havíem passat a ser un tot complet.
Naixia «Ambfiteatre», i amb el grup es renovaven les ganes de ser fidels als nostres i a les nostres. Als nostres amics, companys, i a les nostres veritats, il·lusions, alegries, motivacions...
Mai havíem vist a un Pep tan alegrement apassionat. El dia abans de l'estrena, fins i tot ballaves i ens feies bromes, i nosaltres, tot i ser uns «frikis», flipàvem amb la teua expressió incontrolable d'alegria, nosaltres també ho estàvem, clar, però si hi havia un motor que ens podia fer conscients que teníem motius per estar-ho, eixe eres tu.
L'home seriós i correcte que ens dirigia, el que feia només dos dies ens recordava que els últims cinc fulls també eixien al teatre, eixe mateix, deixava eixe paper tan responsable i ens descol·locava a tots.
Minuts abans de l'estrena, a l'assaig general, quan els nervis ens traïen i la negació ens envaïa l'ànima, allí estaves tu amb veu amable, amb la calidesa que tan bé dosificaves per demostrar, dient-nos que tot aniria bé, que només eren amics als qui anàvem a fer riure.
Tenim present eixe dia, després d'haver estrenat, quan ens reunirem al local d'assaig, on ens havien demanat «bolos» per moltes poblacions i estàvem excitats i ens digueres allò de «ara hem de decidir què queremos ser de mayores».
Després, a altres actuacions, retocaves eixos xicotets detalls que sempre hi havien, perquè si be és cert que la passió pel teatre et caracteritzava, també ho és que el perfeccionisme ha estat sempre la teua senya d'identitat. En aquells moments, ens feies riure recordant imatges clàssiques del cinema, com el camarot de los Hermanos Marx o algun comentari referent a Charlotte...
I, com no, els cigarrets abans i després de cada funció per acabar de recordar tot allò que no podia fallar «de ninguna manera», els assajos que es convertien en tertúlies, els canvis d'última hora, l'orgull de cadascú de nosaltres per sentir-nos tan en pau quan estem junts.
Pep, ens deixes orfes, potser no tenim dret a queixar-nos, ens has dedicat una de les teues últimes il·lusions. Però no ens resignem, ens queixem, et necessitem, i anem a continuar, sí, anem a fer-ho, però hauràs d'estar amb nosaltres, no podràs escapar-te. Estaràs, ho saps i ho sabem, estaràs amb nosaltres perquè «Ambfiteatre» sense tu, no és.
