Joan Climent viurà al seu poble, Montitxelvo, la primera edat escolar fins als nou anys que ingressa a l'escolania del convent franciscà d'Agres. L'any 1931, amb motiu del tancament del convent, arriba a Gandia per instal·lar-se amb els seus pares en una casa enfront del Palau Ducal, els quals ja feia tres anys que hi vivien a causa del trasllat laboral del cap de casa.
La proximitat dels jesuïtes, la formació musical que duia d'Agres i les pròpies condicions vocals s'ajuntarien perquè acabés de solista al cor d'infants que dirigia el hermano Azorín al Palau. No obstant, superada la prova d'accés a batxillerat feta al Col·legi Lluís Vives de València, ingressa a l'Escola Pia de Gandia per continuar els estudis fins que, ja en tercer curs, el seu pare li trasllada la matrícula al recent creat col·legi subvencionat de segona ensenyança que s'acabava d'inaugurar en la plaça del Rei Jaume I (antiga Placeta del Segó).
La guerra: d'un bàndol a un altre
El desembre del 1937, és reclutat pel Govern de la República per incorporar-se al front en la guerra civil que havia generat el colp militar del general Franco el 18 de juliol del 1936. Allò atura radicalment la continuïtat dels seus estudis de batxiller superior i dels de violí que feia a Gandia des de sis anys abans. Ja soldat, passarà l'hivern a Villarrobledo (Albacete) fins que un mes més tard, el tren trasllada la seua companyia al camp de batalla de Morella. Aquell mateix dia rebrà el seu fusell rus de baioneta, sofrirà el primer atac de l'aviació franquista i constatarà la mort del seu veí de trinxera. D'aquella batalla cau presoner de guerra i es traslladat a Saragossa i finalment al monestir de Sant Marc de Lleó. Aquell infern acabarà gràcies a l'aval d'un amic seu de Gandia que el situarà ara a l'altre bàndol. L'atzar el durà a presentar-se i superar les proves d'accés a oficial militar en Granada i recòrrer diverses destinacions peninsulars fins acabar de tinent cap de la secció d'automòbils en un regiment de València capital. L'any 1944 abandona l'exècit i torna a sa casa del carrer Lope de Vega de Gandia.
Novament l'atzar el fa presentar-se a les proves selectives convocades per a oficial de secretaria de l'Ajuntament de Gandia i, guanyada l'oposició, el 6 de febrer de 1945 pren posesió d'aquesta plaça que ocuparà fins la seua jubilació voluntària, el 3 de setembre del 1984.
La seua activitat de funcionari municipal podria dividir-se en dues etapes. La primera, de l'any 1950 al 1970, abastaria el periode en l'administració de l'institut Ausiàs March, el qual, encara que estava creat l'any 1937, romandria sense activitat acadèmica fins l'any 1950 en què fou reactivat gràcies a les gestions directes a Madrid de l'alcalde J. Román i que fins llavors l'usaven el Frente de Juventudes, i també els escolapis mentre que tenien l'Escola Pia transformada en presó.
Durant vint anys Joan Climent impulsà des de dins i fora de l'Institut tota mena de projectes cívics i culturals: l'emissora de ràdio Àusiàs March (1954-1965) amb programes musicals però també culturals i històrics junt als professors Bonastre o Camarena, l'Ateneu Filarmònic (1951-1973), el cine-club Ducal (1963), l'Ateneo Juvenil (1965-1977, que des de 1973 serà Ateneu Juvenil), les tertúlies amb els joves universitaris que li ocasionaren una denúncia davant les autoritats governatives, etc. Aquesta seria també «l'etapa castellana» de la seua obra poètica («Sonido de la sombra» (1956), «Parque de la esquina» (1964), «El circo» 1969).
La segona etapa s'enceta amb el retorn a l'Ajuntament en les dependències de secretaria general i acaba amb la jubilació. Encara que no només no perd sinó que incrementa els compromisos i les activitats sòcioculturals (per exemple, el 1972 intent de posar en marxa una Casa de Cultura), aprofitarà el temps per sentar les bases o donar cabuda dins l'administració local municipal a aquelles matèries més prohibides o desateses: la cultura i les festes, la revisió total dels noms dels carrers franquistes, la rehabilitació del centre històric, l'acollida i promoció de nous funcionaris dedicats, sobretot, a l'urbanisme o a la cultura?
Seria simptomàtic i providencial la seua preocupació per encetar i deixar llegats en marxa dins l'administració local abans de retirar-s'hi (1980 secretari de la Comissió de Patrimoni Històric-Artístic, 1981 coordinador de la «Primera Campanya Popular de plantació d'Arbres», 1983 és adscrit a l'inicial «equip tècnic municipal de cultura», membre redactor dels estatuts de Centre d'estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell»?
Aquesta etapa vindria a coincidir també amb l'altra fase, la «valenciana», de la seua obra poètica, «Notícia de murmuris» (1989), «Contraclaror» (1994) o «Els colors de l'arc iris» (2001). Enmig de la seua obra publicada també figuren centenars d'articles i reflexions sobre els temes més diversos, però centrats sobretot en la seua ciutat i en la comarca de la Safor. Prolífica va ser la seua col·laboració setmanal al diari Levante-EMV de la Safor.
Homenatges a un «poeta i ciutadà»
Fruit d'això, de la seua constant col·laboració desinteressada i de la seua bonhomia, l'Ajuntament de Gandia el va declarar l'any 2001 Fill Adoptiu de la ciutat, un reconeixement que a ell el va emocionar.
Caminant incansable, observador permanent de la ciutat, el seu traspàs es va produir el 31 de desembre del 2004. Les Falles de Gandia, en reconeixement a la seua proximitat al món de la festa, especialment en la vessant literària, l'homenatgen de forma permanent amb el Premi Joan Climent de poesia, que fomenta als autors en valencià.
Fa uns mesos, quan ja havien passat deu anys de la seua mort, l'Ajuntament de Gandia també li va dedicar un carrer situat al districte de Santa Anna que recorda permanentment a qui va ser acomiadat com un «poeta i ciutadà».
