Ales portes de les eleccions municipals i autonòmiques, i com que el partit polític que ostenta el poder a Gandia sembla preferir el control absolut al debat, la propaganda descarada a la informació, i la menjada de coco, pensant que els ciutadans som una colla de faves ignorants, a l'enraonament, he pensat en recuperar una vella tradició perduda, la del libel, per tal de fer unes reflexions crítiques sobre l'actualitat política gandiana. Una actualitat grotesca. Una paraula que pense que és la idònia per a definir el que ha estat la darrera legislatura municipal a Gandia. Grotesca en el sentit d'extravagant, estranya, absurda... i risible.
No sé com, (una idea porta a una altra), vaig lligar la situació actual de la política gandiana amb la Rússia estalinista. Llegint en una història del segle XX el capítol en el qual es parlava d'aquella, en reflexionar sobre el lèxic que es va crear al seu voltant, allò de la nomenclatura, els plans quinquennals, el culte a la personalitat... vaig veure reflectida tota l'acció política dels darrers quatre anys de govern municipal del senyor Arturo Torró a Gandia.
Els objectius de la legislatura serien com els dels plans quinquennals. Conten que els soviètics si no assolien els objectius que s'havien proposat, manipulaven els resultats o se'ls inventaven. A Gandia ni això. Ací hem entrat de ple en la pura ficció. Fem un repàs? Camps de golf a la marjal i el Racó de Tomba, dues infografies. El centre agrícola de la Torre dels Pares, una estampeta. La platja de l'Auir, una il·lustració. Els projectes de la ciutat agroalimentària i el Parc aquàtic, més dibuixos. Els aparcaments de Corea, una altra infografia... un seguit d'esbossos i dissenys sobre el paper que la propaganda surrealista dels mitjans afins a Torró afirma que són «realitats». Confesse que ha hagut moments que, més que a Gandia, em pareixia estar vivint en l'univers virtual de Matrix.
El culte a la personalitat. Un sol individu acapara tot el poder adulat per una colla que fa que acabe per creure's que l'únic que importa és ell. Només cal veure la campanya electoral del nostre alcalde i la seua presència, durant la legislatura, en els mitjans de comunicació locals. Eixia en les fotografies de qualsevol acte més que el pequeño Nicolás. Una processó o una festa: Torró. Una celebració escolar: Torró. Un mercadet solidari o un porrat. Una carrera popular: Torró. Sempre Torró pel davant dels protagonistes dels actes. El súmmum va ser en la darrera Fira del motor, quan van posar una foto seua en cadascuna de les pàgines publicitàries dels concessionaris. No sé si com alcalde o perquè l'havien anomenat venedor de l'any. Sospite que pot patir una estranya síndrome que li fa desitjar ser el xiquet en el bateig, la núvia en la boda i el mort en el soterrat.
La Rússia soviètica nacionalitzava els mitjans de producció. Ací Torro fa el contrari. Regala el patrimoni públic de tots els gandians a empreses privades. Quina generositat! El mercat del Prado a una cadena de supermercats. El solar de les Carmelites a un col·legi, que per sort ha renunciat a ell. L'edifici CSI-COM a un col·legi internacional. Les escoletes municipals a una empresa privada. L'antic edifici de correus a una universitat privada... tota una declaració d'intencions del que és la política popular.
Després estan les organitzacions i els partits satèl·lits. En l'Europa soviètica hi havia organismes com la unió d'escriptors o la de científics, o partits amb noms com el Partit Camperol o Partit Demòcrata, que no eren més que simples apèndixs del partit comunista en el poder. Açò em porta a reflexionar en el que ha passat amb el moviment associatiu veïnal gandià. On estaven quan hi havia problemes com el dels sorolls a la platja, l'Auir o el Parc de sant Pere? Mentre grups com Salvem el Parc de sant Pere, Salvem l'Auir i l'Associació de veïns per la convivència donaven la cara, ells quedaven reduïts a ser «los abajo firmantes» dels manifestos de Torró contra els primers. I què dir d'alguns dels que es presenten a les eleccions. Des de la broma pesada del Partit Social de Gandia a Guanyem jugant de manera descarada amb la figura d'Ada Colau. Sàpiguen vostés que 'Barcelona en comú' per validar llistes electorals en altres municipis exigeix un procés de llarg recorregut, aprovat per la ciutadania mitjançant votació i que formen part d'ella moviments de base i partits, com més, millor. Ací, els únics que complirien els requisits serien els de Més Gandia.
Vivia de l'estat la «nomenklatura». L'escriptor rus Vladimir Gedilaghine la va definir com una elit privilegiada dins de l'estat soviètic que gaudia d'apartaments luxosos, menjars refinats en restaurants, accés a comerços especials, datchas (cases de camp), sous cent vegades superiors a la mitjana, «sobres» mensuals, centres de descans, cotxes de luxe amb xofers i una droga insubstituïble: el poder. Posen vostés ara els noms de Francisco Camps, Ricardo Costa, Betoret, Rambla, Blasco, Sonia Castedo, Fabra, Ripoll, Rus, Benavent, María José Alcón, Alfonso Grau, Rita Barberà... junt el concepte, i tindran una fotografia fidel de la «nomenklatura» popular valenciana.
Acabe amb el tracte que es donava a la dissidència. Elaboraven el «Komprometiruishiy material». Material falsejat susceptible de ser utilitzat contra adversaris molestos que gastaven per llançar atacs personals per desqualificar-los. I ací entraven en joc els mitjans de comunicació. Just el que ha passat a Gandia durant els darrers quatre anys per part d'alguns mitjans locals. S'han comportat com els antics familiars de la Inquisició, una gent que formava una xarxa d'informants, espietes i acusadors que es dedicava a senyalar aquells que consideraven heretges, contraris a la religió vertadera. Ací, als opositors de la religió torroniana, els han etiquetat (marxistes, republicans, radicals...), insultat i qualificat de mentiders. Han llançat ombres de sospita contra ells, insinuant sense provar cap cosa. Un comportament miserable propi del que són: la reencarnació dels infames familiars de l'inquisidor. Espere que les eleccions vinents acaben amb tota l'herència bolxevic i amb pràctiques inquisitorials de quinzet i mig.
Per evitar atacs inventats d'inquisidors locals, vull fer un auto de fe particular per acabar, això sí, sense abjurar dels meus pecats ni mostrar cap penediment. U: No he militat, ni milite, ni pense militar en cap organització política. I dos: el meu vot per a les pròximes eleccions autonòmiques i municipals el tinc més que decidit. Votaré Compromís i Més Gandia.
