El nostre poble ha conservat la memòria d'aquells violents enfrontaments anticlericals, sobretot en els rosaris de l'aurora, de finals del segle XIX i principis del XX, obra principalment de blasquistes, en el context de la lluita pel domini de l'Ajuntament de València. Encara actualment s'acostuma a dir que «va acabar com el rosari de l'aurora» quan algun conflicte finalitza malament. Uns enfrontaments que també s'han convertit en un testimoni de la immaduresa social, política i religiosa, en definitiva cultural, d'aquella societat que ni tan sols encertava a identificar els vertaders enemics del poble treballador.
Cada vegada que hi ha canvis polítics als nostres municipis tornen, ara sense violència, a emergir aquelles disputes sobre la relació entre la religió i l'autoritat política. Que després de dos segles de constitucionalisme no s'haja arribat encara a un consens de certa estabilitat sobre com gestionar amb normalitat estes relacions, indica que encara cal avançar en la solució del problema.
Per a regular les esmentades relacions s'han arbitrat, en el marc del constitucionalisme espanyol, diversos models en les set constitucions aprovades en els darrers dos segles: confessional excloent (1812), reconeixement de fet o estadístic (1837), confessionalitat (1845), llibertat religiosa (1869), confessionalitat i tolerància privada (1876), separació estricta Església-Estat (1931), aconfessionalitat amb reconeixement de les religions dels ciutadans (1978). Excepte en les dos darreres constitucions, totes van expressar l'obligació de l'Estat de subvenir el culte catòlic i els seus ministres.
També s'ha de tindre present que en dos moments (1851 i 1953) els concordats amb la Santa Seu van garantir la unitat catòlica d'Espanya. Si hi afegim que entre 1833 i 1931 la divisió dels catòlics entre els tradicionalistes (carlisme) i els més propers al liberalisme (conservador o no) va impedir un consens més ampli sobre el paper de la religió, no ha d'estranyar que la línia dominant en l'època franquista es decantara pel tradicionalisme, en la coneguda versió nacionalcatòlica.
La declaració sobre la llibertat religiosa del Concili Vaticà II (1965) va transformar decisivament la relació entre l'Estat i l'Església. Desapareixia així el factor de legitimació del poder per la religió. En aquest sentit, la plena democratització expressada en la Constitució de 1978, sense arribar a una explícita separació entre l'Estat i l'Església, sí que obria una etapa nova basada en el respecte mutu i, sobretot, en la clara explicitació dels drets personals i socials, garantia essencial de la convivència democràtica de tots els ciutadans i de les seues opcions religioses.
La clarificació constitucional no va significar de forma immediata la superació d'automatismes, costums, tradicions, que seguien vinculant en l'espai públic les manifestacions religioses amb la presència de les autoritats polítiques i militars. Segons els llocs i la força del costum, va anar apareixent una casuística que no ha ajudat a fer possible un consens més general sobre esta matèria. Més encara: el consens s'ha vist llastrat per la falta de precisió conceptual (laic, laïcisme, confessionalitat, aconfessionalitat, tradició, secularització, etc.). Un Estat laic necessàriament ha de garantir els drets personals i socials, és a dir, l'expressió del pluralisme de la societat, que inclou diverses opcions sobre la religió, l'antropologia, la cultura, etc. Els valors democràtics han d'ajudar a constituir i difondre una ètica mínima acceptada per tots els membres de la comunitat.
La insuficient clarificació en les relacions entre la religió i l'autoritat assoleix una més gran visibilitat en algunes cerimònies públiques, com les festes patronals o les processons. Com a manifestació pública de la fe, les processons tenen una llarga història, no sols en el cristianisme. La processó, per exemple en l'Antic Règim, expressava la unió entre la Monarquia, de dret diví, i l'Església. El seguici processional representava a tota la societat estamental: la Noblesa, l'Església i el Poble. Cadascú tenia el seu lloc reservat, de tal manera que fins i tot s'hi produïen baralles per no respectar les categories socials. El tercer estament, amb les seues confraries i gremis, expressava també la complexitat dels oficis i les seues categories internes. El triomf del liberalisme va accentuar la pretensió de fer de la religió una qüestió personal, de consciència, sense a penes expressió pública. La reacció del catolicisme, sobretot tradicional, va ser de confrontació, a la qual s'hi afegiren els moviments obrers i els republicans de diverses tendències, fins arribar a l'enfrontament més extrem dels anys 30 del passat segle. Des del 1939, la religió va eixamplar el seu espai públic, d'acord amb el Nou Estat i el Concordat de 1953.
La situació actual és tota una altra. L'autoritat no té altra legitimitat que la democràcia, i no necessita el suport de la religió. La secularització ha posat en evidència la debilitat de les tradicions, en bona part procedents de la cultura de base agrària, actualment absorbida quasi totalment per la cultura de masses, urbana i tecnològica, de tal manera que fins i tot algunes celebracions de clara ascendència religiosa, com Carnestoltes o Carnaval, han perdut el seu sentit originari. La religió, o millor la fe, tampoc necessita de cap tutela oficial, tret de la garantia dels drets humans i socials dels ciutadans, entre els quals és ben important la defensa de la llibertat religiosa. En aquelles qüestions que són comunes: defensa dels drets, prioritat de la persona, atenció als més dèbils, manteniment del patrimoni artístic i cultural, l'educació, etc., cal aspirar sempre a una lleial col·laboració en bé del conjunt de la societat.
La regla d'or hauria de ser sempre com es facilita més adequadament la transmissió de la fe. Si es vol per cortesia i per respecte, en algun cas, fer visible la presència de l'autoritat en un acte religiós, sembla que des del consens es pot fer possible, sense caure ni en l'excés de protagonisme polític ni en un puritanisme estricte. I sempre amb l'harmonia pròpia d'una societat tolerant i respectuosa.
