L a poqueta nit del dijous 8 d'octubre vaig assistir, convidat per l'Ajuntament de Gandia en companyia dels meus «germans predilectes» a l'acte solemne d'homenatjar la figura del rei Jaume I davant del monument, discretíssim, que té dedicat a la placeta que du el seu nom. La vesprada amenaçava pluja, i el cel, encapotat de núvols amenaçadors, podia soltar un arruixó en qualsevol moment. La climatologia, però, es va mostrar respectuosa amb la celebració municipal. Una celebració que, sense ser una tradició consolidada a Gandia, havia segut pactada, segons la informació rebuda, per unanimitat de tots els grups polítics amb la voluntat de donar-li l'ambient de concòrdia civil, la representativitat col·lectiva d'un dia assenyalat i el caràcter simbòlic idoni d'aquests actes oficials.
Vaig arribar d'hora al lloc de concentració per vore l'animació més o menys festiva que s'havia preparat. Vaig observar que el discret monòlit del rei En Jaume quedava mig esborrat darrere d'un parquet de jocs infantils, amb xiquets que hi jugaven i cridaven feliçment, acompanyats dels pares o avis. A les terrasses de les cafeteries i als banquets de fusta, hi havia poc personal per culpa del mal oratge. L'únic detall que suggeria que s'anava a celebrar un acte solemne eren quatre butacons situats a la vora del monument, un faristol i un micròfon. I també alguns atents funcionaris municipals.
Jo mirava l'escena una miqueta apartat, xarrant amb una parella de vells coneguts, comentant la poca noblesa d'aquella escenografia improvisada. A l'hora prevista, se sentí el toc de les dolçaines que anunciaven l'arribada de la comitiva de la Senyera coronada, duta des de la Casa Consistorial, acompanyada de gent amb banderes valencianes de distintes dimensions.
En aquest moment se m'acostà un jove que amablement em convidà a acompanyar-lo al lloc que protocolàriament m'havien designat: un dels quatre cadirots. A poc a poc hi arribava més gent, conformant un cercle humà al voltant dels jocs infantils. Vaig saludar els altres fills predilectes de la ciutat que assistien a l'acte (don Josep Lloret, el pare Puig, l'escriptor Ignasi Mora) i em vaig dedicar a observar la humanitat que veia al davant meu, tant la primera fila d'autoritats civils i militars, com el conjunt del paisanatge local. Algunes senyeres coronades voleiaven entre la gent. Tot quedava discretament normal. Seguien sonant dolçaines.
De sobte, per darrere d'aquell fràgil mur humà, vaig poder vore a penes una torre muixaranguera que s'alçava intentant elevar una criatura angelical. Alhora, a la meua esquena, van començar a sentir-se crits histèrics i ofensius. Insults, grosseries, paraules malsonants. Em vaig girar, sorprés per aquell aldarull a destemps. Eren unes colles de la tercera edat (com jo) que més que emoció mostraven crispació o animadversió contra la Muixaranga, la gent i els representants del govern municipal. Bramaven contra mi també, per tant.
Em vaig sentir incòmode, com si haguera tornat a vells temps, que tinc per lletjos. ¿No era un acte cívic dedicat a celebrar el dia fundacional del poble valencià? ¿Què volia aquella gent? Vaig estar a punt d'alçar-me i d'anar-me'n. No ho vaig fer per respecte col·lectiu. Quan acabà la música de dolçaina (sóc d'aquells als quals el toc de la Muixeranga els arriba cor endins), arribà el parlament d'Ignasi Mora, qui, pacient, prudent i eloqüent, va saber recuperar el sentit noble, honorable i memorable del ritual del que estàvem participant. L'escriptor va ser aplaudit merescudament per la lectura i comentaris que va fer de la Crònica medieval on es narrava la conquista del castell de Bairén i el conjunt de la vall de la Safor. Un text ben adient.
Acte seguit sonà la música de l'himne oficial valencià, i la mateixa gent que abans cridava i insultava es posà a cantar-ne la lletra, uns en valencià i uns altres en castellà. Jo em vaig mantindre en silenci, calladament assegut. Com a mostra de respecte i de discrepància alhora. No vaig cantar la lletra de l'himne en veu alta perquè no me la sé completa i perquè només m'emocionen uns versos que parlen de «càntics d'amor i d'himnes de pau» perquè crec en l'amor i en la pau de veritat. Aquests versos, si més no, me'ls deia i celebrava interiorment. Em vaig mantindre assegut, per tant, com a contestació a l'orquestrada crispació anterior. No vaig poder veure les danses que es ballaven al centre de la placeta. Quan vaig haver saludat les autoritats i altres coneguts, em vaig retirar, discretament, pensant que m'agradaria que en un nou 9 d'Octubre no llunyà poguérem celebrar aquest dia fundacional sense cap crispació i més honorablement. Només així podrem participar junts en la idea cívica de fer millor i més culta la Gandia que volem.
