El poble de Déu no té massa sort amb vosté, senyor Cañizares. Viu en uns moments socialment molt durs i està més necessitat que mai d'ajuda i, sobretot, d'esperança. Molts milers de persones a les nostres ciutats i pobles passen carestia, precarietat, fam, angoixa, frustració i por al futur. Molta gent, i més que ningú els desfavorits, s'aclama a Déu en eixos moments de dificultat, malaltia, de pobresa, d'incertesa, doncs no tenen en la Terra gairebé ningú que els done solucions, que pose remei als seus mals, a les seues mancances, a les seues necessitats diàries. En són molts els que, quan no tenen cap seguretat, miren al cel i d'ell esperen alguna salvació que no troben enlloc. Des de Pau VI i la seua magnífica tasca d'apropar l'Església catòlica a la realitat social, de conciliar les lluites socials amb la fe cristiana, de fer compatible el compromís sindical i polític amb l'esperit i l'ensenyament de l'Evangeli de Jesús hem tingut que esperar molts anys a l'arribada al Papat d'un cristià com Francesc, que ens ha tornat a esperançar amb una Església renovada i arrelada als principis cristians, al missatge de Jesús. Molts com jo esperem molt de Francesc i de la seua tasca pastoral, però vosté s'empenya en allunyar a la gent d'eixe missatge d'esperança i s'entesta en mantenir viva i combativa una Església periclitada, obsoleta i arrelada a les més ràncies pràctiques del nacional-catolicisme del franquisme i molts segles abans, de lligar el poder eclesiàstic als sectors i ideologies més injustes i antisocials.
Les seues declaracions, les seues vigílies, els seus fets al front de l'Arquebisbat de València només complauen als sectors més conservadors, més cobdiciosos, més egoistes de la societat valenciana, justament els que estan més lluny d'aquell jueu palestí rebel que fa 2000 anys s'atrevia a predicar la igualtat, davant dels ulls de Déu, de totes les persones en un món on molta gent era esclava, era propietat privada dels patricis romans i els seus aliats, l'imperi d'aquell moment històric.
No, senyor Cañizares. No és qüestió de dir-se catòlic o cristià, el cristianisme s'ha de viure cada dia, amb la gent, amb els altres, amb els demés. El secret del cristianisme i de tota fe que anhela la felicitat i la salvació de les persones és donar-se als altres, oferir-se, treballar cada dia pels demés, no fer professió de fe i oblidar-se del que això significa. Crec que eixa gran capa púrpura que vosté llueix no seria el vestit que hauria triat aquell que va escollir la creu, suplici reservat als esclaus, com exemple de sacrifici personal pel demés. No són les seues paraules que fomenten la por als immigrants les que hauria repetit aquell que li va dir al ric que si volia seguir-lo repartira les seues propietats entre els pobres primer o que era més difícil que un poderós passara pel forat d'una agulla que un camell. No, Jesús va expulsar als mercaders del Temple i predicava per als més humils de Palestina i, diguent-los que eren iguals als ulls de Déu, estava atacant el nucli de l'esclavisme, el sistema dominant. Crec que vosté no ha entés massa bé el missatge de Jesús, ni tampoc del que intenta ara Francesc des de Roma. Torne a llegir l'Evangeli, reflexione, estudie la vida de sants com Francesc d'Assís o màrtirs com el Cardenal Romero o el Pare Ellacuria, repasse el que van fer els jesuïtes i tants i tants missioners arreu del món i recupere la humanitat necessària per a ser un bon cristià al servei de l'Església, és a dir, la comunitat cristiana tan necessitada avui de justícia social i d'esperança.
