Aquest dilluns s'ha mort José Moratal Soto, conegut pels amics i companys per Pepito Moratal. La seua vida i la de sa mare, i la de la seua inseparable dona i companya de tantes lluites, Manuela Turleque, i la dels pares d'aquesta, farien un interminable i encomiable llibre del que ha suposat la guerra civil, la postguerra, l'exili, la lluita antifranquista, la tornada a Espanya, el treball, l'explotació laboral, la lluita sindical, veïnal per a milers de persones com ells.
José Moratal va participar, des de l'exili a França, molt activament en la lluita anti-franquista amb la seva pertanyença al PCE i des de que va poder tornar a la seva terra, ha estat un del homes claus en l'organització de l'esquerra política i sindical de Gandia i de la Safor. Ha estat un treballador infatigable en totes les campanyes electorals, vagues generals, lluites socials com la de l'alliberament del peatge de la AP-7, el tren Gandia-Dénia, la protecció de l'Auir o en defensa de l'escola i la sanitat pública. Ha estat un dels membres més actius de l'AAVV de la Plaça El·líptica-República Argentina i, no se m'oblida, un germà exemplar del seu germà incapacitat, i un magnífic pare, marit i amic de moltíssimes persones. Va patir, fins i tot, l'acomiadament sense altre motiu que presentar-se a delegat sindical de CC OO quan era un treballador exemplar i, sempre, ni en eixos moments més difícils, sense perdre ni l'esperança, ni la voluntat, ni el coratge de que el món es pot canviar des de la lluita democràtica.
José Moratal era, per sobre de tot, una persona honesta i sencera, que volia als demés i es donava, sense esperar res per a ell. Sols esperava que algun dia les coses anaren millor per a tots i totes, s'acabara l'explotació i el món fóra més just, més solidari i menys contaminat, més net, i tenia la convicció de que són les persones mobilitzades, organitzades i juntes les que cada dia, a poc a poc, però amb fermesa i molta voluntat canvien les coses, fan avançar la història i obrin camins de llibertat i justícia. Era tot voluntat i esforç solidari, sense aspirar mai a un càrrec públic o a viure de la política. Era dels que es consideren part d'una organització rebel, alternativa, que no seria res sense persones com ell, que després del seu treball acudeixen a les reunions, venen rifes per al partit, peguen cartells electorals i ploren emocionats quan algú expressa el que ell pensa i sent de manera col·lectiva.
José Moratal i Manuela, són d'eixes irrepetibles persones que en moments de crisi, de dubtes, de derrota et serveixen d'exemple per a continuar en la tasca de la necessària lluita contra tantes i tantes injustícies i desficacis. Sempre portaré amb mi el seu exemple i sempre el recordaré, el recordarem tots i cadascun d'els seus companys de lluita. La seua vida ens ha valgut la pena a molts.
Sàpiguen Gandia i la Safor, sobre tot les classes treballadores i el poble pla que acaben de perdre una magnífica i gran persona amb la mort de José Moratal Soto. Ell era dels imprescindibles.
