El papa Gregori III va consagrar, l'any 741, una capella de la basílica de sant Pere a tots els sants, la festa dels quals va establir que se celebrara el dia 1 de novembre. Més tard, el 840, el papa Gregori IV va estendre la celebració a tota l'Església catòlica. En esta data es venera tots els sants que no tenen una festa pròpia en el calendari litúrgic i, d'acord amb la llei de l'Església, és un dia de precepte, en el qual els catòlics tenen l'obligació de participar en la santa missa, dejunar i evitar el treball. Als països catòlics s'intenta que la data siga considerada com a festa nacional perquè els feligresos puguen viure-la «com Déu mana». Cal indicar que l'Església ortodoxa commemora el dia de Tots Sants el diumenge següent a Pentecosta i que també el celebren les esglésies anglicana i luterana. El dia de Tots Sants és l'antesala del dia dels morts, el qual es commemora el dia 2 de novembre des que l'any 998 sant Odiló, abat del monestir de Cluny (França), va establir la data com la festa per a orar per les ànimes del fidels difunts. El costum popular ha fet que la celebració d'ambdues confluïsquen i que l'1 de novembre siga un dia de visitar els cementeris per a dur presents als difunts, quasi sempre florals „jo porte taronges!„ i que per tot arreu hi haja celebracions diverses de caràcter lúdic i gastronòmic amb més o menys impacte social.

Al nostre país una tercera celebració, relacionada amb el difunts, s'hi ha afegit els darrers anys en la vespra de Tots Sants: la nit de Halloween (contracció de la frase «all hallow's eve», la qual significa la «vespra de Tots Sants»), vigília provinent de la festa pagana de Samhain, d'origen celta, en la qual se celebraven el final de les collites i la festa dels morts que donava així inici al seu any nou. Es deia que en eixa nit els esperits dels morts tornaven per visitar les seues antigues llars, per la qual cosa calia deixar menjar per a mantenir els visitants satisfets. Hi havia la tradició de buidar naps i encendre una vela a l'interior per a representar els esperits. Els emigrants irlandesos dugueren la tradició als Estats Units on el Samhain esdevingué Halloween i buidaven carabasses en compte de naps perquè eren més grans, més fàcils de buidar i feien més llum.

De la festa de Tots Sants en la infància recorde les visites, de bon matí, al cementeri, les paraules de ma mare explicant-me qui eren aquelles persones enterrades en els nínxols en els quals dipositàvem les flors i la por que passava quan en braços de mon pare travessàvem el pont de ferro del tren per acurtar distàncies des del Raval on vivíem. Del dia de difunts em queda la imatge de la missa a l'església del col·legi amb el celebrant amb casulla negra i encenser a les mans i el so d'aquell «Dies irae, dies illa» que cantaven amb veu lúgubre els rectors que em corprenia tant en aquell temps en el qual tot era pecat i si et mories així te n'anaves directament a l'infern. Vaig conèixer la festa de Halloween en la dècada dels setanta quan estudiava en la Facultat. En el meu curs hi havia un grup important de porto-riquenys i eixe dia ens penjaven a tots els companys (a les solapes de les bates blanques), escarapel·les de cartó que representaven les carabasses amb un somriure en la boca i, a més a més, omplien les aules amb carabasses buides amb el ciri encés que em recordaven els fanalets que nosaltres féiem de xiquets, a l'estiu, buidant la polpa roja dels melons d'Alger i dibuixant figures en la corfa verda que resplendien intensament pels ciris encesos a l'interior enmig de la foscor de la nit. Per als meus companys americans aquella festa era un comboi gran, però no ens van transmetre el seu significat ni el de les carabasses, tan sols que allò tenia a veure amb coses de morts i de difunts. En algunes pel·lícules americanes hem vist com xiquets disfressats, en companyia o no dels seus pares, van de porta en porta del veïnat per a recollir llepolies. Ací, a Espanya, des de fa uns anys, la festa de Halloween s'ha imposat afavorida per una imponent pressió mediàtica i comercial. Esta setmana hem vist els carrers plens de xiquets disfressats i amb les cares pintades. La festa està forçament arrelada. Cada any més.

Vivim temps de dimonis. El temps del llucifer de la guerra i el de les seues satàniques conseqüències: la de la misèria (física i moral) i la de la fam (corporal i espiritual). La guerra de Síria domina els mitjans de la informació. Les imatges de les cues de milers de persones fugint, terroritzats, de la seua terra, on ho han perdut tot: casa, treball i família m'entravessen l'anima per la crueltat de la situació i per la sensació d'impotència que em causa no veure com es troba la solució d'ara mateix i la del monstruós conflicte que esdevindrà dins de no rés quan l'èxode siga més gran i imparable. Malauradament haurem d'ocupar-nos-en en els propers diumenges.

Torne, una temporada més, a la pàgina d'este centenari diari. Ho faig des de l'orgull que em suposa tornar-ho a fer i des de l'agraïment i el respecte que em causa saber que vostès estan llegint-la. Este exercici setmanal de despullar sentiments davant de tots vostés i de transmetre'ls opinions, des de la intenció de ser honrat amb la veritat, fidel amb les pròpies conviccions i amb la voluntat de respectar els altres i les seues idees, sent que em beneficia personalment i professionalment. Segurament va ser el meu tarannà professional, amb la necessitat de raciocini i prudència en el quefer del meu treball diari, el que em va obrir les portes de la col·laboració amb els mitjans, però ara, desprès de tants anys de fer-ho, sé que la necessitat d'emprar la reflexió, el trellat i la síntesi des del micròfon i des d'estes línies són una eina fonamental que facilita la meua actuació i comportament en la consulta diària.

Siguen vostés benvinguts al meu espai personal i agraïsc que em deixen entrar en el seu. Retrobament. Un any més!