En la sala d'exposicions de la Casa de la Marquesa, Miguel Ángel Casañ ens mostra la seua obra pictòrica. Són els quadres que ha pintat els darrers huit anys, quan, fugint de la soledat espiritual que li provocà la mort de Montserrat Cubells, la seua dona, canvià la gúbia i el taller d'escultor pels pinzells i l'estudi en el qual va convertir una de les habitacions de sa casa, i començà a pintar.
Miguel Ángel Casañ era, per a mi, un nom difuminat entre les línies de la història no escrita de la Setmana Santa de Gandia quan vaig rebre l'encàrrec d'escriure'n la de la Germandat del Crist de l'Agonia per a commemorar el cinquantenari de la seua creació. En el primer dels llibres d'actes que la confraria em va facilitar, quedava reflectit que el dia 26 de juny de 1954 uns quants membres de la recent fundada germandat s'havien desplaçat a València per signar amb l'escultor Miguel Ángel Casañ el contracte perquè fera les imatges del pas i construïra l'anda. El contacte amb el jove escultor s'havia aconseguit a través del comandant de Marina del port de Gandia, el qual, l'any anterior, li havia encomanat també el pas del Davallament del Grau, un grup escultòric impressionant que aborrona el personal quan ix en processó les nits de la Passió. En el mateix llibre es diu que les quatre imatges del nou pas (el Crist crucificat i, als seus peus, la Verge Maria, sant Joan Evangelista i Maria Magdalena) van ser muntades en l'anda als tallers del ferrocarril i que, a causa de l'extraordinari pes d'esta última, després del primer trasllat en processó va ser instal·lada dalt d'un «carro». En cap línia de tots els altres llibres d'actes de la germandat on es va escriure el dia a dia de la confraria durant aquells primers cinquanta anys es torna a fer referència a Miguel Ángel Casañ. Aleshores, conèixer si encara vivia i, de ser això, localitzar-lo i parlar amb ell, va ser la primera missió que em vaig proposar fer per a escriure aquell llibre commemoratiu.
Santiago Redondo, de la germandat de la Santa Faç (l'altre pas que l'escultor va fer també a Gandia) em confirmà que encara vivia i em va proporcionar la seua adreça i número de telèfon. Ells havien fet, mesos abans, la recerca sobre l'escultor perquè també estaven preparant la celebració del cinquantenari de la seua confraria. Miguel Ángel Casañ vivia a l'Eliana, prop de València i, després de contactar amb ell, ens traslladarem a sa casa, Mariví Ribes i un servidor, per entrevistar-lo i fer-li un reportatge fotogràfic. Allí ens vam conèixer i s'inicià entre nosaltres una relació d'estima que es manté intacta fins ara. L'home era, aleshores, ja prou major, de parar seré i veu reposada, vivia amb la seua dona, Monserrat, professora jubilada de Belles Arts i qui fou la pintora dels medallons que hi ha a les quatre cares de l'anda, la qual cosa desconeixíem en la germandat. L'entrevista i les fotografies foren publicades i rescataren l'escultor de la foscor. L'home vingué a la parròquia quan presentarem el llibre i fou molt obsequiat amb afectes i simpaties. Hi ha tornat diverses vegades.
L'any 2005, la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats, anomenada «la Pelegrina», visità la parròquia de la Sagrada Família de Gandia i hi pernoctà. L'església i els carrers de Corea s'ompliren de gom a gom durant els actes religiosos i la processó, que va transcorre sota un diluvi incessant que no esgarrifà participants ni espectadors. Fou un esdeveniment extraordinari que barrejà emocions i sentiments. Una de les nits, en les quals ens reuníem en la Tasca Moncho José Ramón Penades (un des pilars de la Germandat), José Gerónimo (el rector de la parròquia) i jo mateix per a sopar i tractar de tot el diví i l'humà, jo els vaig proposar fer un rèplica de la imatge de la marededéu pelegrina i que la col·locàrem en la peanya que hi havia a la dreta de l'altar major de l'església perquè servira de record de la seua apoteòsica vinguda. Decidits, l'entusiasta rector (qui havia sigut el secretari particular de l'actual cardenal arquebisbe de Valencia, monsenyor Antonio Cañizares, i que renuncià al càrrec per a poder estar prop dels seus pares ja molt majors, ací, a València), es posà en marxa per a acomboiar els feligresos i per a recaptar ajuda econòmica i José Ramon Penades i jo mateix ens n'anàren a l'Eliana a parlar amb don Miguel Ángel Casañ perquè, inequívocament, era ell qui havia de fer la talla.
En arribar-hi, trobàrem l'home totalment abatut pel recent traspàs de la seua dona, la companya de tota la seua vida. Amb delicadesa li parlàrem del projecte i li férem la proposta, i notàrem que els ulls se li van enlluernar. Miguel Ángel Casañ ens ha confessat repetidament que aquell encàrrec de esculpir la Pelegrina li tornà la il·lusió per la vida. Des d'aleshores la seua Mare de Déu dels Desemparats llueix esplendorosa en l'església de Corea a la dreta del seu Crist de l'Agonia qui presideix, majestuós, l'altar major.
Un d'aquells dies, don Miguel baixà a la llar del pensionista del poble i es va apuntar a classes de dibuix. La jove professora, qui no sabia que aquell jubilat havia sigut catedràtic de belles arts, el va felicitar perquè deia que ho feia «prou bé» i ell li va contestar, amb dissimulada sornegueria, que «era porque de pequeñito tenía mucha afición». Dies desprès li confessava a la professora la seua identitat i rigueren prou junts. Des d'aleshores don Miguel canvià les eines d'escultor i els pinzells, el cavallet i la paleta ha estat la companya diària d'una tasca artística que l'il·lusiona i el manté viu. Esta obra pictòrica ha sigut ara recopilada i es la que se exposa estos dies en la Casa de la Marquesa. Jose Ramón Penades ha sigut l'ànima de l'exposició, la persona que ha acomboiat institucions i persones perquè fora possible.
L'altre dia, Miguel Ángel Casañ tornà Gandia per inaugurar-la i va rebre un homenatge multitudinari per part d'autoritats municipals, eclesiàstiques i associatives, així com del públic assistent. Un autèntic esdeveniment social i ciutadà. L'home estava feliç. Ens abraçàrem de nou i recordàrem, rient-nos, que aquells quadres exposats havien sigut possibles perquè, de menudet, ell havia tingut molta afició a la pintura.
