15 de noviembre de 2015
15.11.2015
OPINIÓN

El quart poder

15.11.2015 | 11:18
L´actor Humphrey Bogard.

En els temps de la televisió en blanc i negre, i de cadena única, totes les pel·lícules que posaven a les nits eren atractives per a un xicon preadolescent. Algunes em corprenien particularment, com les de Frank Capra: «Caballero sin espada» i «¡Qué bello es vivir!» amb James Steward com a protagonista, o «Juan Nadie», amb Gary Cooper com actor principal. Però n'hi hagué una que recorde, especialment, perquè ja abans de veure-la m'havia interessat pel títol ressonant: «El cuarto poder». La pel·lícula, protagonitzada per Humphrey Bogard, era una elegia a la premsa escrita americana, la qual gaudia aleshores d'una rellevància i influència publica tan poderosa que se la considerava, oficiosament, com el «quart poder» després dels tres poders públics considerats des de Montesquiu: el poder executiu, el poder legislatiu i el poder judicial, plenament vigents aleshores (la pel·lícula és del 1952) en la democràcia americana. Però jo afirmaria que en la pel·lícula es donava a entendre que el quart poder que ocupava la premsa era després del poder polític, del poder religiós i del poder econòmic (seria pel doblatge condicionat per la dictadura política?) i, des d'aleshores, així ho he tingut assimilat mentalment, inclús he escrit en alguna ocasió sobre la qüestió per a considerar si la premsa havia pujat, en els últims anys, algun lloc de l'escalafó d'estos poders públics quan veia tants polítics bevent de la seua mà. A mi, de la pel·lícula, em va impactar la lluita pel valor de la veritat des dels fulls d'un diari i en aquells dies vaig sentir que alguna vena em queia dels ulls, cegats, fins aleshores, per les notícies unicolors i unidireccionals que eixien de la televisió, de la ràdio i de l'«Hoja del Lunes», que comprava mon pare totes les setmanes, on es contava que en aquella Espanya nostra dels seixanta tot era grandiós i meravellós. Idíl·lica.

Quan s'establí la democràcia en el nostre país, els partits polítics, conscients de la necessitat de dominar l'opinió dels mitjans de comunicació, s'aprestaren a acaparar-los. El govern central ho tenia fàcil amb els mitjans públics. Les altres formacions polítiques i les econòmiques, socials i religioses, buscaren acomodament i conrearen els media privats. Hi ha exemples demostratius de la importància capital de la premsa per a influir en la opinió publica: José María García, líder indiscutible de l'audiència radiofònica nocturna, va demanar el sí en el referèndum que Felipe González havia organitzat per a decidir l'ingrés de Espanya en l'OTAN perquè quan va arribar a la presidència del govern es va trobar amb l'obligació absoluta d'entrar en l'organització militar quan ell havia promés en la campanya electoral que no ho faria. Garcia li salvà el coll a González perquè el sí, finalment, va triomfar; l'entrevista que Mercedes Milà li feu a Adolfo Suárez en vespres de les Eleccions Generals de 1986, i que tants analistes polítics consideren que fou la clau del seu èxit, o la influència decisiva dels mitjans de comunicació hostils al PP en la pèrdua de les eleccions generals que donaven al partit conservador com a clar guanyador, quan el van acusar de manipulació i mala gestió informativa durant els tres dies posteriors als atemptats terroristes de l'11M, entossudits a acusar l'ETA com la causant de la carnisseria quan per tot arreu s'admetia que els atemptats havien sigut la reacció venjativa pel suport que Aznar i Espanya donaren a la guerra de l'Iraq. Ací també incidí la influència incipient de les nouvingudes xarxes socials.

El problema actual de la premsa escrita és la difícil viabilitat econòmica que presagia un futur molt negre. El problema actual dels mitjans de comunicació és la volatilitat immediata de l'impacte de les notícies.

L'oferta informativa és immensa i la necessitat d'omplir tantes pàgines i tantes hores d'informació continuada fan que la notícia fresca de hui es «podrisca» en unes hores, en un parell de dies a tot estirar. Se'n recorden vostès de Xipras? I de tot el cacau econòmic de Grècia, dels iaios fent cua a les portes dels bancs perquè els donaren 60 euros de les seues pensions, de les manifestacions a les places públiques, de les declaracions amenaçadores dels dirigents europeus i les altisonants dels polítics grecs... Se'n recorden? Doncs va ser l'altre dia, fa tan sols un no res i han desaparegut, tots, de les pàgines dels diaris i de les emissores de radio i de televisió. Saben vostès els dies que fa que no ixen les cues d'immigrants sirians i d'altres nacions caminant d'una frontera a l'altra d'Europa, xafant el fang i tremolant de fred?

Són centenars de milers i pareix que ja no hi són. Sols ha transcendit, els darrers dies, que un parell de dotzenes han vingut ací, a contracor, perquè ells el que volen és anar a Alemanya. Pensen vostès en qualsevol notícia remarcable de la setmana passada i veuran coms els pareix que va ocórrer fa una eternitat. Una altra cosa serà el cataclisme mediàtic i el temps que perdurarà en l'opinió pública si, finalment, Cristiano Ronaldo fitxa pel Paris Saint Germain.

La irrupció de les xarxes socials en les quals està immersa la major part de la població, sobretot la més jove, ha fet canviar tot l'entramat informatiu per la seua immediatesa i proximitat, encara que, massa vegades, dubtosa credibilitat.

S'ha escrit que Internet s'ha carregat la premsa escrita. Alberto Sáez escrivia en La Vanguardia: «Amb Internet, el periodisme ha deixat de ser el quart poder». Es parla que els partit polítics estan intentant una integració ràpida i segura en les xarxes socials des d'on exercir la seua influència en l'opinió pública. És el present ineludible si es vol arribar a tot arreu. Realment és tan important el seu poder? La seua fugacitat informativa, no deu ser també la que condicionarà el seu final per falta de consolidació de les idees?

Esta setmana presentaré, dins del cicle de conferències «Les Rutes de la Xara», Guillermo López, professor de periodisme de la Universitat de València, qui parlarà sobre «El poder i la circulació de la informació a les xarxes socials». Ja els en parlaré!

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine