El Divendres Sant, a les huit del matí, es celebra el via crucis penitencial pels carrers del centre de Gandia. Jo hi participe des de fa quaranta anys. Eixe dia, a eixa hora, la ciutat està solitària, lliure de transit de vehicles i persones, i els primers raigs de sol comencen a acaronar la part alta de les cases. La processó transcorre envoltada per música celestial que brolla dels altaveus penjats als fanals i s'atura en cadascuna de les estacions, on una veu sagrada fa reflexions sobre el significat de cadascuna i acomboia a l'oració. Va ser en un d'eixos moments quan jo, aturat al costat de la vorera, a través dels ulls del caputxó, vaig descobrir una Gandia que no coneixia, la d'una ciutat diferent que comença si alces la mirada per damunt dels escaparates de les botigues. Una ciutat plena de cases belles que havien estat sempre allí sense adonar-me'n i que conformaven en aquells moments, enmig de la música i les paraules sacres, una visió idíl·lica de Gandia, de la qual va nàixer un sentiment d'admiració i d'orgull d'este patrimoni urbà que ix de les voreres gandianes que s'ha afegit al conformat pels nostres importants edificis històrics.
Per això, vaig rebre amb interés la presentació, fa unes setmanes, del llibre Arquitectura i Modernitat a Gandia: una guia d'arquitectura moderna, que, editat per Edicions Tívoli, ha publicat el doctor arquitecte gandià Alberto Peñín Ibáñez. L'acte es va celebrar a la Casa de Cultura de Gandia i va comptar amb un presentador de luxe: el professor Gabriel Garcia Frasquet, qui féu una ressenya en directe del llibre amb detallada informació de cadascuna de les seues parts i sobre les persones que hi havien col·laborat: la filla de l'autor, Blanca Peñín, també arquitecte, que s'havia ocupat de la redacció de les fitxes; els fotògrafs Juantxo Ribes, Suso Monrabal, les fotografies de José Miguel Borja, l'Arxiu Tívoli, i Lluís Romero, qui havia sigut l'autor de la portada, per a finalitzar dient: «El conjunt resultant és ben atractiu, convida a llegir, a parar-se en cada il·lustració i després eixir a passejar per a gaudir d'aquells elements que, potser per acostumats, ens han passat quasi desapercebuts. A mirar-ho tot amb ull nous, a redescobrir-ho».
El llibre és un quadern de visites per l'arquitectura moderna a Gandia, un passeig fotogràfic i descriptiu dels edificis emblemàtics de l'arquitectura i de la modernitat nascuts durant l'etapa de la gran transformació ciutadana de Gandia. Ho podran comprovar i gaudir quan el tinguen en les seues mans. Les imatges recognoscibles i les explicacions detallades fan atractiva i interessant la lectura. El treball és meticulós, exhaustiu i documentat, una delícia per als sentits dels qui estimen Gandia. Un llibre per a tenir-lo a la mà en un lloc de privilegi de les prestatgeries de la biblioteca. El capítol primer m'entusiasma, Peñín l'anomena El llarg viatge a la modernitat.
El autor ens situa en la Gandia a finals del sigle XIX, quan tan sols tenia 8.000 habitants i, en eixe moment, sent com alguna cosa es remou al meu interior; és el moment històric de les incògnites personals sobre la meua ciutat. Fa anys quan algú em preguntava quins serien els tres desitjos que jo li hauria demanat que Aladí em concedira quan el lliurarà de la presó la llàntia meravellosa jo li vaig dir que el primer seria que em traslladara, uns dies, a la Gandia del voltant de 1900 i veure com eren els carrers d'aleshores, les cases, la gent, com vestien, què feien, què menjaven, com vivien, quines malalties patien, com les afrontaven, de què morien. Hi havia llum? Aigua potable a les cases? Clavegueram als carrers? Peñín me la descriu, me la col·loca al bell mig de la imaginació i em presenta la societat gandiana com un poble agrari i de mercat on les innovacions eren poques i previsibles, i l'ambició per conèixer el que passava fóra, escassa. Escriu: «L'arribada de la modernitat a Gandia (l'aspiració de canvi tant del sistema econòmic com sociopolític i artístic, així com a l'interes, el coneixement i l'ús de nous materials que en els segles XIX i XX es poden exemplificar al voltant de la maquina i de la industrialització), arribà a Gandia a final del segle XX».
Per a Peñín el port, en funcionament es de 1892, és la finestra per la qual els gandians obrin els ulls al món modern. «El port», diu, «és el primer catalitzador de la modernitat, d'este parteix una nova via de ferrocarril; provoca un nou comerç urbà i el naixement d'indústries derivades de la taronja, i uneix el seu destí al d'unes comarques interiors en avançat procés d'industrialització; ens connecta amb les societats més desenvolupades europees i americanes. Des d'ell s'obri la nova carretera del Grau, al voltat de la qual es formarà una nova àrea urbana de magatzems i residents, al nord de la ciutat, fora de les muralles, enderrocades pocs anys abans». L'autor descriu com, en arribar el sigle XX, «Gandia va viure els canvis de les condicions de vida i de treball, la substitució de la societat senyorial per la liberal, la generalització e les condicions d'obra pública (font d'enriquiment i de l'ascens social de nous empresaris), mentre anaven constituint-se les noves bases de les classes mitjana i baixa, burgesa i obrera». La descripció és fantàstica, emotiva per a mi en este període.
Garcia Frasquet deia en la seua presentació: «Peñín afirma que l'educació i la cultura són eines que obrin el camí de la veritable modernitat i anima a incidir-hi. I també ens convida a estimar Gandia sense pretendre res més. No perquè siga millor o pitjor que qualsevol altra sinó perquè és la mostra, espill de les idees, possibilitats, esperances i limitacions pròpies i dels avantpassats que ens precediren. Anima a sentir-se'n partícips, a comprometre's amb ella, perquè ciutat significa civilitat, convivència, corresponsabilitat, sostenibilitat i predomini del bé comú. «Amb el seu llibre, tan ben fonamentat, útil i bell, qualitats també inherents a la bona arquitectura, Alberto Peñín, un arquitecte de formació humanista, aconsegueix que es convertisca en realitat l'objectiu irrenunciable d'una Gandia que siga capaç d'actuar com a referent de cultura i modernitat». I jo n'estic d'acord!
Ah! el segon dels desitjos que li haguera demanat a Aladí era jugar un partit de futbol a Mestalla amb el València campió d'aquell any 1971. Sobre el tercer desig, aleshores era jove i, ara, tinc vergonya de confessar-lo!
