13 de diciembre de 2015
13.12.2015

La passió que torba el trellat dels homes

A pesar d'intentar mantenir la legalitat republicana i evitar accions criminals, l'alcalde anarquista de la ciutat va acabar sent afusellat a Paterna

14.12.2015 | 11:20
memòria de GandiaRetrat de Marcel·lí Pérez Martí aportat per la seua filla, Mari Carmen Pérez. Cartell del «meeting» organitzat pel Socor Roig Internacional al Teatre Serrano el 1936. archivo histórico de Defensa. Madrid. iFotos del port de Gandia realitzades per Loty l´any 1931. arxiu històric de gandia.Seqüència d´un documental de Júlia Planelles (Gandia Televisió) sobre Marcel·linet, l´alcalde anarquista del Grau.

L'alcalde màrtir de Gandia. Marcel·lí Pérez va ser un obrer portuari i un destacat sindicalista que el 18 de juliol de 1936 ocupava l'alcaldia de Gandia. Des d'aquest càrrec, va intentar mantenir la legalitat republicana davant la situació creada pel cop d'estat militar. Home senzill i de conviccions profundes, va actuar sempre al costat dels perseguits, com li dictava la seua consciència llibertària. Va tornar del front confiat, ja que no havia fet cap mala acció deliberadament. Malgrat això, va ser detingut, traslladat a València i afusellat el 19 de desembre del 1939. «Si el vostre pare es víctima d'alguna cosa serà de la passió que torba el trellat dels homes», va escriure a la seua família abans de ser executat.

Marcel·lí Pérez Martí va nàixer al Grau de Gandia l'any 1909. Son pare era patró d'una embarcació de cabotatge i viatjava sovint a Barcelona. Per aquesta raó, la família va decidir llogar una casa propera a Santa Maria del Mar i instal·lar-s'hi. Va passar els seus anys de formació a la capital catalana i això va marcar definitivament el seu caràcter.

La Barcelona que Marcel·lí va viure de jovenet era la ciutat de les lluites socials. La Primera Guerra Mundial havia provocat cert creixement en el tèxtil català i un desenvolupament industrial basat en la substitució de les importacions europees. Amb l'armistici, però, va tornar la crisi. Els empresaris, amb la col·laboració del govern, van intentar compensar la reducció del marge de benefici amb la intransigència i la coacció violenta davant les solucions dels conflictes laborals basades en l'arbitratge i el creixement de l'organització sindical dels treballadors. Alhora, aquesta actitud va promoure l'ascendència de l'ala anarquista radical de la CNT sobre els sindicalistes més moderats del mateix sindicat que, malgrat tot, van ser els primers a caure víctimes dels pistolers a sou dels grans empresaris catalans. Era la Barcelona del pistolerisme, una guerra de baixa intensitat no gens diferent a la que es desenvolupava en paral·lel a Itàlia, on acabaria amb l'ascens de Mussolini patrocinat per les velles elits.

Durant els anys posteriors, amb la dictadura de Primo de Rivera, la CNT va passar a la clandestinitat. Els pistolers de la patronal i l'acció de la policia havien causat una gran sagnia de militants i el moviment llibertari va entrar en fase de reconstrucció. A partir de l'obertura al públic de locals on es reunien sota les formes legals de grups excursionistes, naturistes o d'escoles, els anarquistes van aconseguir crear espais lliures on continuar amb les seues pràctiques. Aquests anys van ser els anys de formació de militants i del seu creixement qualitatiu. Van ser també aquells que afavoriren el desplegament d'aquestes idees a centres obrers i ateneus. La influència de l'ambient barceloní serà decisiva en la formació de molts dels protagonistes de l'anarcosindicalime gandià, entre ells Marcel·lí Pérez.

Secretari de l'Obrera Marítima del port

A Barcelona, Marcel·lí Pérez havia començat a treballar en la Caixa d'Estalvis i Pensions, però les seues inquietuds socials van fer que tornara al Grau per reclamar el lloc que li pertanyia com a obrer portuari. Tenia llavors 18 anys, havia estudiat batxillerat i tenia coneixements d'anglés i francés.

Va arribar a Gandia en un moment d'esplendor econòmica. L'exportació de taronja vivia el seu zenit i els obrers portuaris reclamaven la seua part. En el terreny sindical no va trobar la terra erma. Els treballadors del port estaven organitzats des de l'any 1900, quan s'havia constituït la «Societat Obrera Marítima Terrestre». Va ser el primer sindicat de classe de la comarca i representava als obrers de càrrega i descàrrega que treballaven a bord dels vaixells. Pocs anys després, en 1904, es creava el «Progrés Obrer», que agrupava als treballadors que feien la mateixa feina però en el moll. Ambdós sindicats tenien al voltant de 300 afiliats cadascun i s'adheriren a la CNT en els anys de la República. Per la seua banda, les dones que s'ocupaven del rebuig en les mercaderies a granel s'agruparen en el sindicat femení «La Dorada». Era un temps on l'assemblea del diumenge competia amb el sermó del vicari. El que no assistia a les juntes on es debatien els problemes laborals havia de pagar una pesseta.

La trajectòria de Marcel·lí Pérez ha estat profusament estudiada pels historiadors Antonio Calzado i Lluís Sevilla. Va ser secretari de l'Obrera Marítima i director del Sindicat del Transport de València. Allà va destacar molt prompte com a orador i organitzador. Proper a les tesis moderades de l'anarquisme trentista i dels anomenats «sindicalistes purs», va desenvolupar el seu treball en la línia dels Sindicats d'Oposició a la CNT. Aquests sindicats eren contraris a la via insurreccional i partidaris de grans aliances amb altres organitzacions per aconseguir millores graduals en les condicions de vida dels treballadors. Els Sindicats d'Oposició, amb molta força a Catalunya i el País Valencià, s'havien escindit de la Confederació l'any 1932 per tornar a adherir-s'hi en maig de 1936. Malgrat tot, aquesta divisió de l'anarcosindicalisme no es va resoldre i el conflicte entre anarquistes i sindicalistes purs seguia ben viu quan els militars es van sublevar en juliol del 36.

La «tassa»

En el port de Gandia es va implantar per primera vegada un sistema solidari de repartiment del treball: l'anomenada «tassa». Consistia en que els portuaris deixaven de treballar quan havien guanyat una quantitat taxada de diners. Aleshores, donaven pas a un altre company. Es va crear una caixa de pensions on tots els treballadors contribuïen amb una pesseta per a que aquells que es jubilaven cobraren el «retiro». Coherent amb la importància que el món llibertari atorgava a la cultura i l'educació com instruments indispensables del seu projecte emancipador, Marcel·lí Pérez va formar una biblioteca pública amb els seus propis llibres. Cultiveu el vostre esperit, estudieu, formeu-vos culturalment i no sereu fanàtics d'allò que no coneixeu, afirmava. La seua participació en conferències de caràcter sindical o cultural també era freqüent, sobretot des de la fundació de l'Ateneu Llibertari de Divulgació Social. Havia sigut creat en 1932 i era un lloc de formació anarquista que comptava també amb una biblioteca i una escola racionalista on Marcel·lí feia classe.

Després del triomf del Front Popular en les eleccions de febrer de 1936, el govern va decidir crear comissions gestores interines en els municipis. Aquestes estaven formades proporcionalment segons la força de cada formació política del Front Popular. A Gandia també estaven representades les forces obreres. La finalitat era evitar conflictes socials fins a la celebració d'unes noves eleccions municipals previstes per al mes d'abril. En la sessió del 23 de febrer de 1936 fou nomenat alcalde José Buigues, però un grup d'obrers portuaris que omplien la sala de gom a gom van mostrar la seua protesta al crit de «Volem a Marcel·linet!». El socialista Domingo Alegre i el mateix Marcel·li Pérez, que ocupava la primera tinença d'alcaldia, intervingueren recolzant el nou alcalde. Amb tot, Buigues, els representants del seu partit i els dos regidors radical-socialistes dimitiren i la presidència va recaure en Marcel·lí Pérez. De manera insòlita, Gandia comptaria per uns mesos amb un alcalde de la CNT.

Des de l'alcaldia, va patrocinar una política tan reformista per millorar les condicions de vida dels treballadors com ho permetien les lleis de la República. L'habitatge i la lluita contra l'atur van ser les necessitats més peremptòries amb les que es va trobar. Juntament amb la sanitat, l'educació i la cultura conformarien els principals cavalls de batalla de la seua gestió.

El 18 de juliol i la defensa dels perseguits

El 18 de juliol de 1936 un grup de militars recolzats per la dreta social i política es van sublevar contra el govern de la República. Les classes populars van reaccionar intentant armar-se. El fet d'aconseguir-ho va obrir la possibilitat de defensar la República i assajar una revolució social, però també d'ajustar comptes amb enemics polítics, quan no personals. Marcel·lí Pérez va haver d'afrontar com a màxima autoritat municipal aquest «desbordamiento del pueblo», en paraules d'un altre gestor. Les seues actuacions van anar sempre dirigides a intentar fer prevaldre la legalitat republicana. Amb tot, l'equilibri entre la línia governativa de l'alcalde i les accions que s'esdevenien al carrer de manera autònoma per part de grups de persones armades va ser més que precari.

Les últimes investigacions sobre la Guerra Civil a Gandia, que es publicaran en forma de llibre en els propers mesos, han revelat el tarannà ètic de Marcel·lí Pérez. Es va oposar sempre a les detencions arbitràries i a la violència contra els detinguts, així com a requises i saquejos quan aquests amagaven actuacions delictives. «Pel meu destí –escrivia– he hagut de ser actor en escenes que només recordar-les avergonyirà sempre els homes dignes. El meu paper en elles, malgrat la dificultat, ha estat sempre al costat del perseguit i per la meua culpa cap fill no ha plorat son pare».

A finals del mes de juliol de 1936, un grup de milicians havia detingut sis monges carmelites i les havia empresonades a l'Escola Pia. Atemorides, dues religioses que havien conservat la llibertat van buscar l'ajuda de Marcel·lí Pérez, el qual, al voltant de les 11 de la nit i acompanyat de les dues carmelites, va acudir a la presó. Allà va mamprendre uns milicians que insultaven les carmelites per a que les deixaren tranquil·les. A més, va aconseguir del cap de la presó que es redoblara la guàrdia amb homes de confiança, ja que les monges havien sentit dir als milicians que aquella mateixa nit abusarien d'elles i després les «passejarien». Més tard, lliuraria diners en metàl·lic perquè cursaren telegrames a la família i aconseguiria els salconduits necessaris perquè familiars i monges pogueren abandonar la ciutat.

Encara recorda la seua filla Mari Carmen Pérez com sa mare i sa tia li explicaven la por que havien passat un dia de març que Marcel·lí se'n va anar corrent al Convent de Santa Clara. Estava en casa amb febre, però l'havien informat que intentaven assaltar-lo i, com que vivia a Gandia des del seu nomenament com alcalde, s'hi va presentar ràpidament. Allà va trobar un nombrós grup de gent que pretenia accedir a l'edifici, els va impedir el pas i s'hi va enfrontar. Després d'una discussió acalorada, es va enfilar a un lloc elevat i es va dirigir a la multitud per dir-los que ningú anava a tocar a les monges, que les deixaren passar i que les acolliren fins que vingueren a per elles. Les paraules van fer efecte i es va obrir un corredor per on van passar les clarisses, que van ser acollides en algunes vivendes.

Nombrosos testimonis assenyalen la intervenció de Marcel·lí en l'auxili de l'abat José Solà. Un en concret, d'un dels protagonistes dels fets, descriu la següent escena. Sembla que el religiós es va presentar una nit a la seu de la Comarcal-CNT. Llavors encara es trobava al carrer Major i disposava d'una portella orientada cap a la Seu. Serien al voltant de les deu quan l'abat va trucar assegurant que uns milicians comunistes el buscaven per matar-lo. Marcel·lí Pérez, José Alandete i la seua filla Esther, aleshores una miliciana ben jove, eren els únics que es trobaven en aquell moment al local. Marcel·lí, que havia obert la porta, va amagar l'abat en el pis superior. Al poc, arribaren els milicians amb qui José Alandete es va enfrontar verbalment fins que se'n van anar. L'abat va estar ocult al voltant d'un mes a la Comarcal cenetista. Els únics que sabien de la seua presència eren Marcel·lí, Alandete i Esther, que li proporcionava menjar de sotamà. A la primera oportunitat, Marcel·lí Pérez el va acompanyar en cotxe fins a València, des d'on va poder fugir cap a França.

De la confiança a la pena de mort

Marcel·lí va deixar de ser oficialment alcalde de Gandia el 28 de juliol de 1936, dia en que el socialista Benjamín Bravo rebia un ofici per fer-se càrrec de l'alcaldia. A principis del mes d'octubre partiria cap al front de Terol amb el «Batallón Gandia», una columna miliciana que s'havia format a la ciutat amb treballadors de la CNT i la UGT. El batalló passaria a formar part de la Columna Torres-Benedito, on Marcel·lí va exercir d'ajudant del Cap Polític en les oficines del Post de Comandament. Des d'aquest càrrec, segons els testimonis continguts al seu Sumaríssim, va afavorir tots aquells que van tenir necessitat de la seua ajuda.

En acabar la guerra tornà a casa. Confiat i amb la tranquil·litat de consciència de no haver fet mai cap mala acció deliberadament, no va fugir. Però era el temps de «la Victoria» i de la justícia al revés. Acusat d'«adhesión a la rebelión» pels que s'havien revoltat contra la República, va ser empresonat i afusellat a Paterna el dia 19 de desembre de 1939. El seu Consell de Guerra i posterior afusellament es van instigar des de la pròpia Gandia. Per als franquistes locals, Marcel·lí Pérez havia de morir de manera exemplar, malgrat la seua actuació durant la guerra: el seu ascendent sobre els treballadors el feia un home perillós per a la «Nueva España». Va morir sense culpar a ningú més que a la injustícia dels homes. «Si el vostre pare es víctima d'alguna cosa –escrigué als fills– serà de la passió que torba el trellat dels homes. L'home en la seua totalitat és una bèstia que tapa amb llàgrimes els seus crims. Cada volta que volem sancionar una injustícia, en creem de noves».

Durant els anys posteriors, els de l'autarquia, el Grau seria especialment castigat amb la privació i el retall del racionament pel seu passat anarquista.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine