l'ús és el que importa

La Real Acadèmia de Cultura Valenciana va ser fundada per la Diputació de València el 1915 amb el nom inicial de Centro de Cultura Valenciana i amb l'objectiu de l'estudi i investigació de la llengua i de la cultura valencianes. A la iniciativa és sumà, el 1917, l'Ajuntament de València. Els avatars històrics de la centenària institució amb els canvis de denominació (Acadèmia de Cultura Valenciana, des de 1978 i Real Acadèmia de Cultura Valenciana des del 1991); la creació de les diferents seccions científiques; el conjunt de totes les publicacions; la nòmina dels acadèmics; les relacions canviants amb els poders públics de les diferents èpoques; el seu finançament, tot això ho poden vostès consultar en la Xarxa. El que vull ressaltar hui, en el context de l'article que ens ocupa, és que la RACV va promoure, el 1979, les Normes del Puig per a la codificació del valencià.

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) és una institució estatutària de caràcter públic creada per la Generalitat Valenciana, el 1998 i adscrita a la Presidència. Fou constituïda l'any 2001. Té per objecte determinar i elaborar la normativa lingüística del valencià. Està reconeguda per la llei com l'únic organisme competent en la regulació del valencià i la normativa lingüística que decrete és, segons l'Estatut d'Autonomia de 2006, d'aplicació obligatòria a totes les administracions públiques de la Comunitat Valenciana. L'AVL admet, empra i promulga les Normes Ortogràfiques de Castelló.

Les Normes de Castelló nasqueren, el 1932, fruit de l'intent d'unificació ortogràfica de la llengua comuna que es parlava a Catalunya i València. Fou un document, breu i modest, signat i acceptat pels principals escriptors i institucions valencianes d'aleshores. Tenia 34 bases ortogràfiques «unificadores». Fins a eixe moment, els escriptors valencians que empraven la llengua ho feien segons criteris ortogràfics «personals» sense cap base acadèmica ni normativa. Eren conscients de la necessitat d'un acord, d'un consens perquè tots empraren la mateixa ortografia. Pocs anys abans els escriptors catalans havien tingut la mateixa disjuntiva i havien creat unes normes que foren adoptades per tots ells i per, també, alguns dels nostres escriptors de l'època. Aleshores es pensà en la unificació normativa ortogràfica, l'acceptació de la qual fou signada per la major parts dels escriptors valencians i per les mes importants institucions culturals valencianes de l'època, incloses el mateix Centre de Cultura Valenciana (l'actual RACV) i Lo Rat Penat. En l'actualitat li donen suport: L'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), les universitats valencianes, tots els partits polítics de representació parlamentària, la Taula de Filologia Valenciana i Acció Cultural.

Les Normes del Puig foren elaborades per la secció de Llengua i Literatura de la RACV el 1979 perquè la institució considerava el valencià com una llengua independent. En paraules del director de l'esmentada secció, Voro López, l'entitat reconeix que el valencià i el català formen part de la mateixa família lingüística, però no estan d'acord en gastar la mateixa normativa ortogràfica. Aleshores estes normes nasqueren amb un tarannà rupturista (s'anomenen secessionistes) perquè no tenien la intenció de crear una normativa comuna per a la totalitat dels parlants de la llengua valenciana. En l'actualitat li donen suport: La Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), l'entitat Lo Rat Penat i un conjunt d'agrupacions de diversa procedència i de diferents objectius sense cap representació parlamentària.

No busquen en este article un posicionament personal politicolingüístic, encara que sí que el tinc. El que hi ha en ell és la intenció d'informar, per part d'una persona no experta en aquest tema —a la qui li haguera agradat un dia trobar un escrit així— sobre el què/qui ha sigut què/qui en la situació històrica que arran del conflicte lingüístic desembocà en la nomenada Batalla de València. En moltes ocasions, durant els darrers anys de la democràcia, la llengua valenciana ha sigut motiu de tot tipus de disputes polítiques, totes intencionades i interessades, que a mi em causaven confusió, però d'aquella batalla estic ara convençut que sols queden unes poques runes de la disputa i uns pocs guerrers desorientats amb els quals s'acabarà tot quan ells s'acaben. Perquè, com escrivia Lluís Mesa fa uns dies en estes pàgines: «Els valencians i les valencianes no viuen ja per a eixe enfrontament creat fa dècades, tenen unes altres preocupacions. La ciutadania viu nostre idioma amb normalitat». Les declaracions del degà de la RACV, acceptant el diccionari de l'AVL com el de tots els valencians, pot ser definitiu per el final d'aquesta denominada Batalla de València que tant poc ha ajudat i tant ha debilitat.

D'entre totes les declaracions llegides estos dies amb les que més n'estic d'acord és amb les fetes per Vicent Moreno, el president d'Escola Valenciana, diu que el més important és ara l'ús social de la llengua, que cal deixar de costat ja les normatives, perquè les normatives ja estan marcades i no hi ha volta de fulla, ara el que cal és que la gent la parle. Com deia Joan Castelló, periodista de l'agència Efe en un correu intern de L'Associació d'Estudis Fallers: «Cal que el valencià siga una llengua d'ús a tots els nivells: cultural, científic, en l'administració, amb la família, en el treball, en l'escola...». Efectivament, ara l'ús és el que importa.