Deia Joan Fuster: «Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres». I, com que nosaltres, no l'hem feta, els altres l'han feta per nosaltres en una única i persistent direcció, amb una premissa molt clara: si el País Valencià bascula cap a Catalunya, com temien, el poder de Madrid quedaria molt minvat. Per això, no van estalviar en ocurrències i mitjans per evitar-ho —la batalla de València inclosa— i de moment ho van aconseguint.

Fem quatre pinzellades dels últims avatars polític, amb règim democràtic, del centralisme espanyol. En plena transició a la democràcia, el pacte d'estat realitzat entre el Sr. Abril Martorell (UCD) i el Sr. Alfonso Guerra (PSOE), va donar els seus fruits. El pacte tenia com a objectiu posar fre a la jove i incipient consciència del nacionalisme polític valencià: «?duro con ellos que aún son pocos y pequeños», manifesta en públic, tot gojós, el Sr. Abril.

Finalitzada aquesta primera fase de manu militari, el PSOE va llançar la cabòria de convertir-nos, això sí amb un pla estratègic molt ben definit a la vista dels resultats obtinguts, en la Califòrnia d'Europa.

Posteriorment el PP no anava a ser menys, i per tal de sublimar la repressió política dels Països Catalans i qualsevol cosa que fes expressió d'aquesta legítima aspiració nacional en els camps de la llengua, cultura o economia, el PP es van inventar el «Eje de la Prosperidad», conformat per Madrid-València-Mallorca. Projecte dissenyat per als beneficiaris de l'economia especulativa: promotors i constructors de grans dimensions, caixes d'estalvis, etc. El plec de condicions del projecte el complien tant balafiadors econòmics, depredadors del medi ambient, com els alienadors culturals, blaverisme inclòs. Després de la tercera fase democràtica el País Valencià té un deute acumulat de més 40.000 milions d'euros amb una greu situació d'emergència social.

I ara, què estem fent en plena efervescència regeneracionista? Atés que fins ara tots els intents regeneracionistes a Espanya han acabat amb l'ofec de la nostra nació, té cap sentit repetir la història?

Fet i debatut, passada la febre regeneracionista, tactismes a banda, si com a poble no som capaços de crear el nostre propi projecte polític, aquesta crisi només haurà servit per a passar de dos a quatre partits espanyolistes: PP, Ciudadanos, PSOE i Podemos.

La influència d'una més que probable Catalunya independent arribarà ací més prompte que tard. Jo pense que ja ha arribat. L'única qüestió a debatre és si aquesta serà feble o forta. I també quina serà la nostra relació amb el nostre primer proveïdor i amb el nostre millor client, tot això tenint en compte la privilegiada situació geoestratègica de cara a Europa que tenen els nostres connacionals del nord.

Per tot allò exposat, els convidem a participar en el debat sobre el Dret a Decidir que organitza el Col·lectiu el Bosó de Higgs, que tindrà lloc hui dimarts, a les 20 h en la Fundació Casal Jaume I de Gandia. Entre tots ens adonarem de la necessitat d'exigir i d'actuar conseqüentment amb els nostres representants polítics, que a part d'atendre les necessitats urgents, va sent hora que plantegem quines són les necessitats importants, si més no per no tornar a caure en situacions de severa emergència econòmica i social.

Farà de presentador i moderador Frederic Server, advocat. Les ponències aniran a càrrec de Carles Miret, historiador: «El solar històric dels Països Catalans»; Josep Juan, economista: «Realitat macroeconòmica dels Països Catalans»; Francesc Candela, advocat: «Experiències jurídiques internacionals del Dret a Decidir»; Joan Antoni Reina, economista: «Quines repercussions econòmiques tindria per al País Valencià la independència de Catalunya»; i Carles Robles, sindicalista: «Voluntat política pel Dret a Decidir».