18 de junio de 2016
18.06.2016

fràgil sol de tardor

18.06.2016 | 00:01
fràgil sol de tardor

En les acaballes del franquisme i sobretot amb l'adveniment de l'etapa democràtica la narrativa catalana al País Valencià va encetar un camí que hui la situa en un lloc imprescindible en el panorama de les nostres lletres, si més no. Rafa Gomar (Gandia, 1955 ) s'hi va incorporar amb un volum ben aviat, I nosaltres, com la pols, dormíem dins d'un calaix, i tres contes (1984), que ja presagia moltes de les característiques de la seua obra posterior tant formals (en combinar poesia, prosa i dibuix) com de contingut i que traspua en novel·les com En blanc i negre (1995) o Andròmines (2009), en reculls de narracions com ara Batecs (2004), Exercicis respiratoris (2005), Bé, perdona'm, però estan esperant-me (2014) o els dietaris Donato,2, 27 (1988) i Vianants (2007).

Fràgil sol de tardor (2015) arreplega l'essència d'eixa llarga i fecunda trajectòria que l'han situat en un referent fonamental en la narrativa contemporània. I ho fa en format de dietari, un gènere en què se sent ben còmode perquè s'hi estableix un contracte entre el lector i l'autor mitjançant el qual la distància entre la ficció i la realitat s'acurta i la versemblança es presenta com a equivalent a la veritat, perquè no hi ha prou amb la sinceritat que «no és garantia de veracitat. Per això importa més la veritat que la sinceritat».

En la tardor de l'existència l'escriptor compartix de veres amb nosaltres el balanç de resultats, provisional, del seu recorregut vital «la vida va esdevenint petita i fràgil. Petita com un cap d'agulla, fràgil com un tel de raïm».

I tot això amb una cadència pausada i a la recerca del detall aclaridor o l'experiència conformadora, sabedor que la vida s'assaboreix plenament arreplegant les sensacions i comprenent pregonament i intesa els fets viscuts. Amb aquest darrer lliurament de la seua obra, Rafa Gomar ens dibuixa el recorregut d'una persona que ha decidit construir el seu self incorporant la literatura com a ingredient insubstituïble de les seues mirades envers un món complex i bell, amarg i trist, esquerp i amorós, vital i eixorc alhora. Un món viscut amb persones que l'ajuden a triar l'aventura literària com el seu professor de literatura a l'institut o l'enyorat Joan M. Monjo. I en què les afinitats electives han constituït gran part del rent que ha fet pujar el pa de la seua obra com es destil·la a poc a poc al llarg d'aquest llibre. «Donar sentit a través dels coneixements, l'amistat i el diàleg a la bona literatura és una de les millors maneres de combatre l'absurditat d'aquest món». Però també eixes relacions transcendeixen el temps gràcies a la literatura i l'art. «Em commou trobar afinitats emocionals amb persones ubicades en unes altres coordenades de temps i espai».

I així mitjançant ressenyes crítiques de la seua obra dialoga amb escriptors com Primo Levi, Stefan Zweig, Mary Shelley, Calders, Casasses, Manganelli, Askildsen; cineastes com Wenders o Herzog, músics com Remigi Palmero, Pep Laguarda, Ovidi, Toti i Comelade. Pintors com Manolo Valdés, Pep Gimeno o Joan Costa, i escultors com Alfaro o Subirachs. Arquitectes com Víctor Horta; I també fotògrafs, com el seu amic Pep Aparisi, o els pintors JR Borràs o RM, amb qui construeix projectes creatius, passegen per la post de les seues vivències i el filtre de la seua mirada.

I també la Gandia que el va emmarcar quan configurava la seua manera de compartir el món, la Gandia dels anys en blanc i negre, la Gandia dels fonaments, la dels records inesborrables: la fàbrica de gel, l'aigua seltz i la llimonà, les taronges de la sang; la botiga de Cafès Climent; la saviesa popular del venedor de diaris; Conxeta; el mes de maig i l'Escola Pia; el practicant; la iniciació al cine pel xantatge i la por; el dibuix tècnic; la botiga del Curro; L'Amorosa; els bous i l'escorxador; el tren d'Alcoi; l'hort de les ambrosies; l'institut nou; el club Pau i l'Stefani. Una vida viscuda amb tots els sentits i on l'amor tot s'ho val.

No admet despertar sense tu, en aquest espai balder que m'encercla en glaçats paratges.

Però on també la mort, que vertebra la seua obra des de bell començament, se li ha presentat, ara, encarnada com mai, irresistible: Joan Monjo, Joan Emili, Zweig, Primo Levi s'acosten per acompanyar-lo. I, tancant un cicle, la mort de la mare i del pare completen el seu lúcid esguard de l'existència.

Al capdavall, amb Fràgil sol de tardor Rafa Gomar comparteix amb nosaltres que una vida més alta i valuosa és possible, amb el testimoni d'aquell ha sabut no balafiar experiències, coneixences ni ensenyances i n'ha incorporat les necessàries i imprescindibles per ser cada volta més savi, amb la humilitat dels que passegen profitosament per la vida. Que tot eixe bagatge vital, a més, tinga una expressió literària del mateix nivell en la llengua que compartim és un luxe que els valencianoparlants faríem bé de gaudir i transmetre. Acomplir-ho serà un senyal, ben clar i lluminós, que hem pogut construir entre tots la paraula que agermana i nodreix, la paraula que obri tots els panys.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine