El cultiu de la taronja ha sigut, durant molts anys, base i suport de bona part de la població valenciana. Per l'extensió del cultiu, per la quantitat de gent que col·locava i, en general, per la riquesa que ha generat. A més a més, ha estat el principal passaport d'identitat que sempre hem mostrat els valencians a l'exterior. El personatge que movia la vida econòmica era el comerciant i anem a conéixer-ne un.
La història que vaig a contar té interés perquè representa un tipus d'empresari que va viure en el segle XX i va assolir una importància fonamental en el sistema econòmic valencià. No eren, simplement, comerciants: tenien una manera de fer i d'entendre el negoci molt diferent de la que tenen ara.
José María Felis Lloret, més conegut per «Simó», va nàixer a Gandia, el 20 d'abril del 1892. Era el segon dels onze fills que va tindre Simó Felis Belda amb la seua primera dona, Dolores Lloret Almiñana. La dedicació al comerç de cítrics havia estat basada en la continuació del treball familiar, perquè son pare ja es dedicava al transport i comerç de taronges. De fet, tenia a l'entrada de la ciutat de Gandia, a l'avinguda d'Alacant, un magatzem amb carros i cavalls. El perquè es va independitzar de son pare és una pregunta per a la qual no tenim resposta. El que sí que sabem és que va iniciar un negoci que començaria el 1923 i acabaria el 2002.
Magatzem en l'avinguda Wilson
Es va casar a Daimús, el 1918, amb Isabel Planes Escrivà, filla de Constantina Escrivà Planes i Melchor Planes Ferrer, important propietari local. Com no van firmar capítols matrimonials per a contraure matrimoni, el sogre li va demanar al gendre que respectara les propietats que la seua filla va heretar quan es va adjudicar l'herència de Constantina. Esta petició és reveladora, sobretot quan sabem que una gelada podia arruïnar un negoci, i més quan compraven a ull.
El 9 de juliol de 1923 va presentar a l'Ajuntament de Gandia una sol·licitud per construir un magatzem i habitatge, en un solar de la seua propietat, a l'avinguda Wilson, ara avinguda del Grau. Li van concedir el permís i, poc després, va començar a treballar. El que més ens crida l'atenció és que, a les darreries de 1925, inaugurava un altre magatzem al municipi del Verger (la Marina Alta). Tampoc, en este cas, coneixem els motius que el van dur a traslladar el negoci a la comarca veïna. Allò cert és que, durant un temps, va compaginar el treball entre el Verger i Gandia, fins que es van instal·lar definitivament al Verger, on va viure fins a la seua mort.
Tot seguint el relat de la filla, va ser un dels promotors de la construcció d'una plaça de bous a Gandia, ja que hi era un gran aficionat, i va dur la primera plaça de bous portàtil. Respecte a la nau de Gandia, la van llogar a una timbradora i, l'any 1959, la van vendre.
Resulta difícil conéixer la ideologia de José María Felis, però els avatars històrics en què va viure reflecteixen la seua capacitat d'adaptació. La relació amb la II República va ser bona, segons el testimoniatge de la filla i d'un treballador. Ambdós coneixien l'existència d'unes cartes amb algun membre del govern republicà. Amb la Guerra Civil sí que van començar els problemes. No sabem què opinaria del cop d'estat de Franco, però les vicissituds que va passar durant la guerra ens obliguen a pensar que la seua fi seria motiu d'alegria per a ell i per a la família.
Protegit per un militant de CNT
Li van confiscar el magatzem, reconvertit en fàbrica de motors, el camió i el cotxe. Avisat per un treballador que el volien matar, va fugir a Gandia, on tenia un conegut que pertanyia a la CNT, el qual el va protegir i va avisar que no el tocaren als seus coreligionaris del Verger. Açò era per l'agost. Cansat de trobar-se lluny de la família, va tornar al Verger, on dirigiria el CLEF (Comité Local de Exportación de Frutos) durant un any. Precisament un dels problemes que tenien estos comités era la falta de persones competents que conegueren l'entramat d'este tipus de negoci. Posteriorment, el van tancar a la presó en dos ocasions. En una d'elles va compartir cel·la amb Miguel Primo de Rivera, qui, quan va acabar la guerra, seria ministre d'agricultura, i li va fer algun favor.
Finalitzada la guerra, començava, per a l'economia valenciana, un dels períodes més negres de la seua història contemporània i, per a esta empresa, va suposar començar de nou. Com en tants altres casos, i en este en particular, va tornar a funcionar eixe esperit emprenedor que constituïa el caràcter d'esta mena d'empresari. El saber, el coneixement i l'experiència li ho van permetre.
És de suposar que es va adherir al nou règim establert, però no havia pertangut mai a la Falange ni al «Movimiento». Ell es declarava apolític: no obstant això, l'any 1954, gent del poble el va recomanar al Governador Civil d'Alacant per posar ordre, ja que les faccions polítiques estaven embolicades en contínues baralles. Va ser alcalde fins a 1959.
La trajectòria d'esta empresa va córrer paral·lela a la història general del comerç de cítrics, amb totes les dificultats que van haver de salvar per poder mantindre's en un moment tan crític. A partir de 1950, s'inicia una lenta però continua recuperació no exempta de temporades crítiques. Amb el Pla d'Estabilització de 1959 arriba una etapa de creixement accelerat que finalitzava el 1974. Coincidint amb aquests anys, l'empresa Felis viurà una de les seues millors etapes. A partir d'ara, no solament José María dirigirà el negoci. Enviarà el seu fill a Hamburg i posarà el seu gendre al cap del magatzem.
«Honrat, no va deixar de pagar»
José María va morir el 10 d'abril del 1968. El que hem contat són testimonis d'homes i dones que treballaren per a ell. Un d'ells el retrata així: «a Simó, assegut a la porta del magatzem, li portaven les taronges: perquè quan ell donava la paraula, tenia valor de llei. Ell no va deixar mai de pagar, era molt honrat. Fins i tot el xalet de la mar va vendre un any de gelada per pagar els llauradors que li havien venut la taronja». Igual que ara!
