Paradoxes de la vida: el cronista vocacional Pascual Sanz i Forés (sí, el germà del cardenal Benito) a penes ha tingut qui li escriga. I caldria. Perquè gairebé tots els qui hem tocat algun aspecte de la història gandiana li devem alguna cosa. Si més no, una cita, una notícia o alguna referència dels protocols notarials que consultava amb avidesa al Palau Ducal, tot just abans que se'ls endugueren a Madrid com a penyora dels deutes del duc Mariano Téllez de Girón.
Pasqual Sanz va nàixer a Gandia el 25 de novembre de 1830, al si d'una nissaga local de velles arrels i procedència xativina, si bé sa mare, Josefa Forés i Blanquer, era de Callosa d'en Sarrià. El seu oncle José Ignacio Sanz va ser jurista i ministre honorari de la Reial Audiència de Sevilla; i cavaller de l'orde de Carlos III: ço és, anava fent camí cap a l'ennobliment. De fet, els Sanz figuren inscrits en el famós llibre de famílies nobles de la ciutat de Gandia.
Com el seu germà José, va estudiar lleis a València. Establert a Gandia com a notari, l'Arxiu Municipal conserva una llarga sèrie d'escriptures seues, les quals abasten mig segle (1859-1908). I no sols això. Hi ha més coses: papers relacionats amb la seua testamentaria o, sobretot, un llibre ben interessant on copiava les comunicacions, les disposicions i els informes de la delegació del Districte Notarial de Gandia (1862-1880), el qual comprenia els pobles del partit judicial, inclosa Oliva.
Es va casar amb la pegolina Clementina Ibars Ros, tres anys més jove, però sembla que no van tenir fills. De fet, vivien tots dos sols al carrer Salelles, fregant la plaça del Palau, i, en la seua edat avançada, van disposar d'una criada, Conxa Borrull, que vivia a la mateixa casa.
Era molt religiós, metòdic i escrupolós, cosa que es mostra ben bé en el llibre copiador esmentat i en les seues publicacions; també era sensible i conscient del que contemplava en directe a la seua notaria: la pobreza del país, així com el fet que «se vende por necesidad y se toman préstamos por necesidad». Era, això sí, d'idees conservadores i classistes. Ens descrivia una situació social dels notaris no precisament boiant, raó per la qual proposava la disminució de la quantitat de notaries, per tal d'evitar «vergonzosos agentes y regateos», així com promoure «el decoro que a la clase corresponde». El seu decés data de 1908. Fins a la darrera hora va estar actiu a la seua notaria.
Don Pascual tenia una plena consciència de les seues limitacions: «me falta tiempo y salud, y lo que es más, me falta la ciencia y conocimientos necesarios... si bien no escasea en mí la buena voluntad y el deseo vehemente de que Gandía no carezca de historia». Potser per això mateix, per la seua humilitat i per la fidelitat a les fonts, haja estat el millor cronista que ha tingut Gandia. «Me he propuesto», deia, «reunir cuantos materiales pueda, para que otro... pueda emprender y llevar a feliz término la obra». I es comparava amb un manobre que porta els materials a l'arquitecte.
Tot amb tot, la seua obra, sempre ben documentada, va comprendre un ventall molt divers de temes, cosa que la converteix en l'aportació més completa d'un cronista a la història gandiana. A més a més, va poder consultar el desaparegut i riquíssim arxiu de la Seu Col·legiata, que contenia les actes del capítol, o els protocols notarials de l'arxiu ducal, adés esmentats, i que ara es troben en microfilm a l'Arxiu Històric de la Ciutat. Evidentment, va fruir moltíssim de la seua afició; potser especialment amb la descripció de les festes del segon centenari de la canonització de Francesc de Borja (1872), en el marc de les quals el seu germà Benito, futur cardenal i aleshores bisbe d'Oviedo, va tenir un paper protagonista. Afortunadament, a més de les reedicions realitzades en les darreres dècades, disposem a l'Arxiu Municipal d'algunes de les seues edicions originals, així com de fullets col·leccionats per la família Sáenz de Juano.
Avui el «cronisme» ja no és el que era. Hi ha molts mitjans de comunicació; el CEIC Alfons el Vell, com a centre editorial i d'investigació; l'Arxiu Històric, com a font i base operativa... I el que és més important: avui som conscients que la història requereix d'una professionalització ad hoc. L'afició o l'amor a la ciutat i a la terra són importants, però no són condició suficient per fer història (sí, potser, per fer memòria), com tampoc, per descomptat, per a fer-se càrrec de la custòdia dels arxius.
Gandia, a hores d'ara, no té cronista. Però sí un «complex multicrònica» en el qual, com és habitual, hi ha sempre una batalla, oberta o soterrada, per cultivar, seleccionar o filtrar les memòries.
