Amparo es jubila. Amparo Martínez Alandete és la secretària del gerent de l'hospital de Gandia. Ha sigut la secretària de tots els directors i gerents que ha tingut el Francesc de Borja des que es va inaugurar. Fa quaranta-tres anys.

Despús-ahir, divendres, Amparo va rebre, en un dinar d'acomiadament, el testimoni d'afecte dels companys de tots els estaments laborals de la institució. N'hi acudiren de totes les èpoques! Amparo va escoltar paraules sentides que glosaren la seua professionalitat i que destacaren la seua qualitat humana, a les quals ella va correspondre amb les seues, emocionades, d'agraïment i de comiat.

El que té de destacable la jubilació d'Amparo Martínez és que el seu lloc de treball és un càrrec de confiança, en el qual ha sigut confirmada, reiteradament, per tots els màxims responsables de la direcció i gerència que ha tingut l'hospital, els quals foren també nomenats com a les persones de confiança més adequades a criteri dels dirigents nacionals i autonòmics que ostentaven el poder polític i administratiu en cadascuns dels moments de la història. Amparo ha treballat amb tots ells, ha sigut la seua mà dreta i la cara amable i el somriure amb la qual eren rebuts i atesos els professionals de la institució i els pacients o familiars que acudien al seu despatx amb qualsevol qüestió.

Amparo és el fil connector de la història del nostre hospital que va començar sent una Institució Mixta (ambulatori més hospitalització), que la gent coneixia popularment com el «laboratori» que fou promogut des de l'Institut Nacional de Previsió (INP), que depenia del Ministeri de Treball del govern del general Francisco Franco en les acaballes de la Dictadura. Com va dir en el seu parlament Elvira Morant, la companya d'Amparo des dels inicis: «Amparo fou escollida, entre el recentment contractat personal administratiu, com a secretària del primer director, Jesús Fuster, indubtablement, pel seu domini de la mecanografia i taquigrafia (aleshores virtuts considerades essencials —en un temps en el qual no existien ordenadors ni tecnologies de comunicació—) i, a més a més, de segur, per les seues maneres educades i, perquè no, per la seua bona presencia física».

Amparo acabava de complir 20 anys i, en poc de temps, es va guanyar el respecte professional i laboral de tot el personal de la institució i la confiança de la direcció. Jo pertanc a l'estament mèdic d'aquella primera època, vaig arribar-hi, en gener de 1979, quan Jesús Fuster finalitzava el seu període i arribà Angel Monedo, un metge militar, major, inspector de l'INP qui provenia de Madrid. Aleshores estrenàvem a Espanya la democràcia, manava l'UCD i s'havia creat el Ministeri de Sanitat del Govern espanyol. En aquell hospital de 68 llits treballàvem 22 metges especialistes (cirurgians, traumatòlegs, ginecòlegs, anestesistes, uròlegs i especialistes de radiologia i de laboratori). Amparo era també la «nostra» secretària, ens informava i assessorava en la part administrativa i legal de la nostra activitat, a ella li demanàvem consell sobre permisos laborals, vacances i trasllats. Amparo era molt jove, era molt atractiva i sempre ens rebia somrient. Jo crec que tots estàvem un poc enamorats d'ella. A uns se'ns notava prou més!

Francisco Martínez Grau arribà a principis dels anys huitanta. Aconseguí la separació de l'ambulatori i l'ampliació del hospital de Gandia, el qual disposaria de 250 llits. Durant moltes setmanes, en sessions vespertines, en acabar el treball assistencial dels matins, Amparo Martínez l'ajudaria en totes les gestions administratives per a la dotació que necessitava l'ampliació d'aquell «nou» hospital, tot i les greus mancances econòmiques. Federico Caro, fou el primer director nomenat com la persona de confiança del sistema polític que governava aleshores quan l'Autonomia de la Comunitat Valenciana era ja un fet, amb un govern de la Generalitat socialista i una Conselleria de Sanitat funcionant. Caro, un cirurgià destacat de la Fe va inaugurar el nou Francesc de Borja i així començà l'etapa més fructífera d'un hospital comarcal amb notable entitat sanitària. El seguirien, Santiago Isarría i Joaquim Miñana, un especialista del Servici de Reanimació de l'hospital, que aleshores el va dirigir durant cinc anys i que ara, vint anys després, és l'actual gerent i serà l'últim dels gerents que tindrà Amparo.

Amb Ramiro Verdejo s'inaugurà l'etapa del Partit Popular. El doctor Verdejo havia sigut cirurgià de l'hospital, molt implicat i imbricat amb el centre i amb Gandia. El va substituir Manuel Marín (qui ha faltat fa uns pocs mesos), durant la direcció del qual es celebraren les noces d'argent de la Institució.

La celebració dels 25 anys de l'Hospital fou un esdeveniment social molt important per a Gandia i la comarca. Es van fer actes, exposicions, es lliuraren medalles commemoratives als qui estaven treballant allí des del principi. Tot tingué un important ressò en els mitjans de comunicació. Antonio Capó, aleshores cap del serveis informatius de Radio Gandia, va entrevistar en directe a Amparo i la va presentar com «La sonrisa del Hospital», va dir que Amparo Martínez era el somriure del Francesc de Borja!

Jorge Escandón va precedir al qui ha sigut el gerent que més anys ha estat al capdavant de l'hospital, Rafael García Dolz i el que ha fet que l'últim Francesc de Borja obrira les portes. Era un magnífic metge d'urgències quan accedí a la responsabilitat que va exercir fins el 2015, durant deu anys. Ara de nou està Joaquim Miñana al capdavant de la nau.

Amparo va dir en el seu parlament: «Hui dic adéu a una etapa per a donar-li la benvinguda a una altra... Crec que és el moment, els meus néts estan creixent, la meua vida està creixent... Sols deixe el treball, tot el demés m'ho duc posat: l'experiència, els afectes, els amics...».

Elvira Morant havia acabat el seu: «Amparo ha sigut, des del seu despatx, l'atenció amable, la predisposició a solucionar, avançar-se als problemes, la intuïció del que podia ocòrrer i sempre, sempre, amb un somriure en els llavis». I és veritat!

Amparo Martinez "La sonrisa del hospital". El somriure de la meua vida!