En l'evangeli de sant Mateu, capítol 23, versicles 27-29, Jesucrist denuncia les actituds dels escribes i fariseus als quals compara amb els sepulcres blanquejats, relluents per fora i plens de podridura en el seu interior. En aquell temps es blanquejaven les sepultures perquè no es xafaren inadvertidament, ja que, segons la llei mosaica, qui ho fera podia contraure impuresa. Des d'aleshores la metàfora «sepulcre blanquejat» ha sigut emprada com a sinònima d'hipocresia.
Fa uns dies la noticia de la mort sobtada de Rita Barberà colpejava els teletips del mitjans de comunicació curullant els espais de les notícies amb tot tipus d'informació, amb les declaracions dels protagonistes i amb les opinions dels opinadors professionals. El nostre diari, Levante-EMV, feia una edició especial de 40 pàgines dedicades a la figura de l'exalcaldessa sota el títol: «Rita Barberà mor sola i arraconada» i l'endemà la nostra redacció cobria àmpliament la notícia del multitudinari soterrament a pesar de la voluntat inicial de la família que el sepeli fóra privat i íntim. Els supose a tots vostès assabentats de totes circumstàncies, per la qual cosa no me'n faré ressò. Però de tot el que va ocórrer aquells dies, el que no m'he tret encara del cap és la imatge dels seients buits en l'hemicicle del Congrés dels Diputats mentre es guardava un minut de silenci, espontani, en memòria de la senadora Barberà.
Tot i que fa una setmana que estem aclaparats per l'exagerada cobertura mediàtica de la mort i de les exèquies de Fidel Castro, i molt satisfets per la declaració, per part de la UNESCO, de les Falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat, jo encara tinc la foto clavada entre cella i cella i recorde, perfectament, el que vaig dir sense obrir els llavis: «Sepulcres blanquejats!». Quan vaig escoltar, després, el cap d'ells justificant l'absència dient que ells no podien honrar la memòria d'un corrupte se'm varen rebolicar encara més els budells i vaig dir, obrint clarament els llavis: «Sepulcre blanquejat!».
Aquella vesprada vaig assistir com a oient a una tertúlia en la qual participaven les diferents sensibilitats del meu esperit, que es celebrava en la saleta d'estar de la meua ànima i en la qual es parlava del succeït. Enutjat, cridava roig com una tomaca: «Quina quantitat o qualitat de força moral tenen esta gent per a prendre eixa decisió? Quant de temps fa que han estat a la plaça? Quants anys fa que governen o tenen responsabilitat de decidir, sense cap cas de corrupció en les seues files, per a poder acusar-ne els altres?». Blavós, en la mateixa línia: «Quines lleis han promulgat? Quans llocs de treball han creat? Quina solució han aportat pels greus problemes econòmics?». Prudent, li contestava xiuxejant: «Home, si encara no han governat! Recorda que els han votat cinc milions de persones que confien en ells per a arreglar-ho tot». Formal, assentia: «I no estaran tots equivocats!». Equànime, intercedia: «Cal reconèixer que els caps tenen bon parlar i que el que diuen té sonoritat». Pragmàtic, posava peròs: «Si, però jo crec que el seu discurs és fofo, diu el que necessiten escoltar milers de sers desencantats, si nó desesperats, però les solucions que diuen que aportaran quan governen sonen a pel·lícula de Walt Disney». Temorós, deia recelós: «Feredat em fa que arriben a fer-ho!». Sabut, li contestava: «Tampoc és això, a més a més, quan s'arriba guanyador a La Moncloa, es comprova, com diu el refranyer, que qui promet molta mel, acostuma a donar fel». Pragmàtic, replicava: «Algunes de les promeses que fan evoquen les escoltades en altre temps a altres polítics... Recordeu el Felipe González prometent en campanya electoral que faria un referèndum per traure Espanya de l'OTAN si guanyava les eleccions? Doncs les va guanyar i al cap de 48 hores tenia a Madrid Caspar Weinberger, el secretari de Defensa dels Estats Units, dient-li a cau d'orella per on s'anava a l'Orxa». Sentències, rematava: «En el món global que vivim, on manen les relacions internacionals i els compromisos adquirits són d'obligat compliment, no es pot fer, des del govern de la nació, el que li passe a un pels anhels, per les il·lusions o per les fantasies... Feu una ulladeta a Grècia i a l'Alexis Tsipras!». Pudent, prou exaltat, retornava a l'inici de la questió: «Com poden adoptar eixa posició farisaica cap als altres persones que han...». Formal, l'interrompí enfadat: «Pudent, si vas a dir bestieses jo me'n vaig fora a fumar». Pudent: «Bestieses?». Formal: «Sí! Almenys admetràs la diferència que hi ha amb la corrupció política?». Pudent: «Grrfgds?».
No els sabria dir com va acabar la tertúlia, sé que jo em vaig preparar una infusió de poliol i camamil·la perquè em deixà el cos destemperat. Des del raciocini, considere que arribarà un dia on serà el temps de governar del que ells signifiquen i voldria que, aleshores, hagen guanyat en tot tipus d'experiència perquè la posen a l'abast del poble espanyol, però ara, tot i haver ponderat l'article, ben escrit i millor argumentat, de José Monrabal, en el qual raonava la institucionalment admissible actuació del grup abandonant l'hemicicle, jo no he pogut, encara, traure'm la imatge dels seient buits. Cap de les meues sensibilitats més moderades aconsegueix calmar-me la primera sensació que em va provocar el fet i el que continue pensant en estos moments dels personatges: Sepulcres blanquejats!
