El primer president nordamericà que vaig conèixer fou Einsenhower, «Ike» pels amics. Vingué a Espanya prop del Nadal de l'any 1959, aleshores jo tenia 8 anys i tinc clavada en la memòria la imatge els carrers de Madrid plens de gom a gom per a rebre'l mentre ell i Franco desfilaven per la Castellana dalt d'un cotxe descapotat escoltats per l'impressionant esquadró de la guàrdia de Franco, format per més d'un centenar de guàrdies muntats a cavall, amb una llança a la mà, casc d'estil prussià al cap i amb una capa blanca, la qual cobria, fins i tot, les gropes dels cavalls negres. Els dos eren militars de prestigi, generals els dos (els nostre un poc més —era generalíssim!—) els dos havien arribat a la presidència dels seus governs, un per les urnes i altre per les armes, i allí estaven els dos en el NO-DO rebent les aclamacions d'un poble enfervorit.

El president americà venia a donar suport al règim franquista, aïllat internacionalment després de la segona guerra mundial. Espanya va rebre una important dotació econòmica, la qual li va permetre iniciar el «miracle» econòmic espanyol dels seixanta. Els americans, a canvi, construïren les seues bases militars estratègiques en el nostre territori. L'ajuda s'arribà a notar també a nivell casolà. A ma mare, Lolita, el rector de la parròquia de la Sagrada Família de Corea, don Lucas, li allargava, sovint, la llet en pols «dels americans», la qual feia una olor i tenia un sabor que et tombaven de tòs, però que deien era molt bona per als ossos.

Quan la crisis dels míssils a Cuba jo tenia onze anys i ma mare estava convalescent d'una operació que li havien fet en la clínica que el ginecòleg, don Paco Fuster, tenia a la Vilanova. El president dels Estat Units, aleshores, era Kennedy. Era un president jove, guapo, provenia d'una catòlica i rica família de Boston, deien que era un heroi de guerra, estava casat, la dona tenia glamour (aleshores no sé si ja es deia així), tenia dos fills menuts (un xiquet i una xiqueta) i era molt amic de la Marilyn Monroe. Kennedy eixia molt en la televisió en blanc i negre de casa de la tia Pepita, parlava del somni americà, de la «Nova Frontera», a Berlín, davant del mur de la vergonya, deia que ell també era berlinés i tot, tot el que feia es considerava magnífic, perquè així era Amèrica i els americans.

Un dia aparegué morta la Monroe i la paraula suïcidi copsà l'esperit nacional. L'assassinat del president Kennedy fou d'impacte internacional. Jo vaig seguir les notícies d'aquells dies (magnicidi, Oswald i el relat del soterrament) amb els meus pares, assegut davant la ràdio en la saleta d'estar del piset de les cases noves a Corea.

Lyndom B. Johnson accedí a la presidència en l'avió (l'Air Force One) que, des de Dallas, tornava les despulles de Kennedy a Washington. Era el seu vicepresident. Aleshores era un polític molt considerat als EE UU però desconegut per el gran públic forà. Era un home molt alt (1,92 metres) i no tenia l'atractiu físic ni l'encant del seu predecessor. Jo el recorde bé, va governar durant la meua adolescència. Guanyà després unes eleccions i es retirà quan jo havia començat en la universitat. Encara que va aprovar lleis importantíssimes: la dels Drets Civils, la qual prohibia la discriminació racial en els establiments públics; la del Dret al Vot dels americans de color; la del Control d'Armes, encara que signà ajudes importants per a la salut dels vells i dels pobres, el seu nom estarà lligat sempre a la guerra de Vietnam ja que ell ordenà, el 1964, el bombardeig massiu sobre Vietnam del Nord amb el qual començà la gran escalada bèl·lica d'aquell conflicte.

Richard Nixon arrasà en les eleccions del 1968. Era un veterà de la política amb fama de dur. Sent un anticomunista declarat va reconèixer diplomàticament el règim comunista xinès i va signar amb els russos els acords per a la limitació de l'armament estratègic nuclear. Nixon signà es bases per a l'eixida dels soldats americans de Vietnam. Però el seu nom es veurà sempre lligat a l'escàndol de l'espionatge polític a l'hotel Watergate, el qual l'obligarà a presentar la dimissió a la presidència dels EE UU l'any 1974. Són els anys dels meus estudis en la Facultat de Medicina.

Gerald Ford, Jimmy Carter, Ronal Reagan i George H. W. Bush ocuparen la presidència dels EE UU durant el temps de la meua residència de Cirurgia en el Clínic de València i durant els anys durs del meu començament professional ací a Gandia. Aclaparat pel treball, a penes sense temps per a la meua família tinc una mena de forat negre en el coneixement del que, aleshores, va passar al món. Llevat de Carter, demòcrata, els altres foren republicans i llevat de Reagan, que complí les dues legislatures possibles, els altres sols governaren quatre anys.

Gerald Ford fou president per la renuncia de Nixon, sols va estar tres anys y pocs mesos en el càrrec i és l'únic president americà que no ha sigut elegit en les urnes. Durant el seu manament el país patí greus problemes econòmics i va «perdre» la guerra de Vietnam. Jimmy Carter va consolidar l'acord de no proliferació d'armes nuclears amb l'URSS i va patir la crisi dels ostatges a l'Iran. Sobre Ronald Reagan, un actor secundari de Hollywood, el Perich en l'Hermano Lobo va dir que: «La millor prova que als EE UU qualsevol pot arribar a ser president, està en el seu actual president». Reagan propicià un liberalisme econòmic radical, endurí les relacions amb els russos i patí l'escàndol de l'Irangate. Bush pare va conèixer la caiguda de l'URSS i del mur de Berlín i va involucrar el americans en la primera guerra del Golf Pèrsic.

Els tres presidents següents: Bill Clinton, George W. Bush i Barak Obama compliren dues legislatures cadascun, amb diferents quotes de popularitat. Jo he conegut el dia a dia la seua trajectòria política. Clinton intervingué militarment a l'Irak i als Balcans i fou molt nomenat el seu affaire amb la Mònica Lewinsky. En el temps de Bush fill, es va produir l'atac terrorista que enderrocà les torres bessones de Nova York i va ordenar les invasions a l'Irak i a l'Afganistan. Obama acaba d'acabar, a mi m'ha caigut bé, em pareixia un home honest, tranquil, educat, dialogant, que s'ha mogut per tot el món preocupant-se pels problemes dels seus i col·laborant en la intenció de solucionar problemes globals de tots. Es destaca el seu pla sanitari que s'anomenà «Obamacare», l'acord nuclear amb l'Iran i l'apropament a Cuba.

Ara mana Donald Trump, el qual porta tan sols una setmana en el càrrec i ja ha pres moltes decisions que susciten molta controvèrsia... en tan sols una setmana! El temps mesurarà les conseqüències. Jo hui no m'atreveix a albirar-les!

Si se n'adonen quasi tot els presidents americans són recordats més per allò que feren malalament que per tot allò que feren bé durant tot el temps que manaren. Ara mana Trump. Veurem!