gire el cap, tanque els ulls i encara puc escoltar les veuetes d'aquells xiquets i xiquetes que jugàvem al pati de l'escola pública Sant Francesc de Borja, com si fos ahir, i ja han passat quaranta anys. Hem deixat a l'escola una etapa de la nostra vida plena de vitalitat, entusiasme, alegria i molts bons records. Allí, al col·legi, com per l'atzar capritxos que la vida ens porta, vam coincidir un grup de xiquetes que poguerem romandre juntes, la gran majoria fins l'any 1977.

A l'escola passàrem els anys més importants de la nostra infantesa amb les estimades mestres que cada dia s'esmeraven en fer el seu treball el millor possible, tot i que nosaltres, com era el més habitual a la nostra generació, també els facilitàvem molt la seua tasca, doncs erem un grup que sabíem respectar i tenir bona cura amb el tracte front el professorat. A més, des de casa també teníem les influències positives d'una bona educació.

No podem deixar d'anomenar les nostres primeres mestres, amb les que vam encetar l'etapa de parvulari i els primers plors perquè ja no hi érem a casa, amb les nostres mares. Mestres plenes d'afectivitat i paciència perquè esdevenien com unes segones mares, i és que Doña Isabel, Doña Matilde i Doña Clementina ens tractaven amb moltíssima estima.

El col·legi, malgrat que era públic i escolaritzava xiquets i xiquetes, disposava de dos pavellons ben diferenciats per separar els xiquets, a un lloc, i les xiquetes, a l'altra part. Fins i tot el pati estava separat i no es podia infringir la normativa de passar d'un costat a l'altre durant el temps d'esplai, ja que si açò ocorria, el càstig prompte arribava.

A pesar d'eixa disciplina es respirava sempre bon l'ambient, des de que entrava el Director o Directora a la classe, D. Agustín i Doña Inés, i la nostra forma tan cordial en fer les salutacions cada vegada: sempre de peu, i com l'ensenyament era en llengua castellana, saludàvem dient: «Buenos dias D. Agustín, buenos días Doña Inés», fins que se'ns donava l'esperat permís de: «pueden sentarse».

Durant l'etapa de l'EGB tinguérem moltes mestres, les quals ens van transmetre molts coneixements i, el més important, donar-nos una bona educació com a persones. Com no recordar a Doña Anita, Doña Amalia, Doña Josefina, Doña Carmina Morant, Doña María Colomer, Don Salvador, Doña Rogelia? totes elles sempre les portarem dins del nostre cor, perquè el seu record sempre està viu en totes nosaltres.

Doña Amalia, amb la seua veu forta i segura, sempre encetava el «Cant a Maria», al mes de maig, mentre les xiquetes ens disposàvem a fer la xicoteta ofrena floral front l'escultura de la Verge.

Doña Anita, xicoteta, però al mateix temps una gran persona que va ensenyar a llegir i escriure a la majoria de nosaltres i, també, amb ella vam aprendre a iniciar-nos a l'estudi del idioma francés.

Cal recordar també a Doña María Colomer quan ens preguntava la lliçò de literatura i, en ocasions, portava a classe llana i agulles i es posava a fer punt de ganxo després d'haver-se posat un poquet de crema en les mans. Sense oblidar el dia en que ens va comunicar la mort del General Francisco Franco i els dies de dol que s'havien decretat, al temps que el conserge enllestia un crespó negre a la bandera d'Espanya posada a la balconada de l'escola.

Qui no recorda també a Doña Carmina Morant, que sempre tenia costum d'explicar les Matemàtiques, empasant-se un caramel per la boca, aconseguint gràcia i art pedagògic per fer-nos entendre la matèria.

De les més jovens del grup, teníem a Doña Rogelia Escrivá, una mestra dinàmica i vanguardista de l'època, la qual encara tenim la sort de poder gaudir de la seua companyia.

Tota una generació de mestres vocacionals amb els que, poc a poc, vam anar creixent, educant-nos i aprenent.

Després va arribar un dia que deixàrem l'escola i cada una va prendre camins diferents. La vida ens ha sortejat moltes coses, fins i tot algunes ja no les tenim al nostre costat, però malgrat que la terra s'haja engolit els seus cossos, els esperits de les estimades Carmen Villena i M. Carmen Garcia sempre romandran amb nosaltres i les sentirem al nostre costat, igual que quan estàvem a la nostra escola.

Ara que ja han passat quaranta anys, una d'eixes xiquetes, de nom Anunciata Vidal Segui, molt activa i lluitadora, a més d'ésser la promotora d'aquest projecte, va tenir la idea de fer aquest acte i reunir-nos a totes i celebrar la trobada el proper dia 25 de març al restaurant El Rey de lka Coca de la platja de Piles El rey de la coca. I sense pensar-ho dues vegades, esta xiqueta, hui feta una dona, ha portat aquesta iniciativa, la qual ha estat molt ben rebuda per part de totes, i ens ha omplit d'alegria de participar en aquest esdeveniment tan meravellós i inoblidable. Grup de les xiquetes de fa 40 anys del Col·legi Sant Francesc de Borja. Gandia.