ÀLEX OLTRA. He cobert com a fotògraf de premsa molts actes de la Setmana Santa de Gandia desde que tinc 17 anys. Quan era mes menut vaig ser cofrade del Davallament, he processionat al Grau i a Gandia, amb Via Crucis inclòs. Ho feia pels meus avis, per ma mare, els amics... A l'adolescència vaig trobar l'espiritualitat a unes altres coses i altres llocs. Aquesta fotografia no és la meua millor imatge, però la puc defendre, i allà vaig. A l'impacte visual, la diagonal és el més visible. Enfoque per estar a una distància on s'aprecie la transició del desenfocament, que durà fins a les vestes dels cofrades, on per fi s'il·lumina l'escena. El motiu principal és una ombra que serpenteja per la solemnitat del calçat de qui contempla la processó. Dones, homes i xiquets clavats callen i esperen que passe la imatge a muscles dels cofrades. Jugue a ser subtil, donant a entendre a una lectura més pausada de la imatge que és una processó de Setmana Santa. Mai triaria aquesta fotografia per il·lustrar la notícia a un periòdic, però no és això el que ens porta ací. Açò anava de la història d'un moment. No he triat aquesta fotografia per casualitat, la vaig fer ajupit a terra entre les cames d'una senyora major que tan a gust mirava la processó. Volia recordar en aquest text a aquelles persones que, com aquesta senyora, ens fan un somriure quan els tapem la vista per fer una fotografia, que entenen que hem d'anar pel mig del carrer, que saben que hi ha voltes que el camí s'estreta i toca capbussar-se perquè passe la imatge que processona. També vull recordar a les dones que t'agafen i et diuen que t'assembles al periodista de la tele, a les que et diuen: «¿cuándo sale esto?» o el manit, «¡et trencaré la màquina!». I totes elles amb eixe particular somriure que, ajupit, espere trobar-me més avant als carrers.
