? Esther Alandete Soler, la filla primogènita de José María Alandete Llorià i Vicenta Soler Bohigues, va créixer coneixent les idees i recorreguts anarcosindicalistes del seu pare a la Barcelona on ella naixeria, mentre el seu pare es caracteritzava com a lluitador llibertari i defensor del que els lliurepensadors reclamaven: la utopia d'aconseguir un nou món.

Durant el període de la guerra civil, ja a Gandia, Esther es convertiria en custodi precoç del seu progenitor, vivint de prop, de massa prop, molts dels difícils i compromesos moments que, sent patrimoni del seu pare Alandete, ella va decidir assumir tant pel període històric com pel seu esperit rebel que la portarien a ser una «dona miliciana més, quan només era una adolescent amb aparença madura», segons es digué.

Convertida en la millor deixebla del seu pare, anava acompanyant-lo pels carrers. Sense edat per a casibé res, va consumar la seua pubertat i després la seua adolescència amb la duresa de l'aprenentatge que atorgava estar a prop de tan terrible conflicte social.

Ella sempre afirmava que la seua actitud «va ser necessària» per l'època que va viure «i per la personalitat del meu pare, que em va ensenyar a comprendre com era el món pel qual havíem de lluitar».

Al final de la guerra civil pagaria la seua precocitat revolucionària i el seu atreviment llibertari en ser delatada per «masona», com figurava en el seu sumari judicial. Ella sempre va mantenir que va saber qui havia estat el seu denunciant per haver vist la seua signatura. Que el coneixien a la nostra ciutat com «l'assassí de guant blanc».

Esther Alandete va ser empresonada, primer en la Provincial de València, on coincidiria amb Damià Català, Glòria Morell i Àngels Malonda, i setmanes més tard a la presó de Las Ventas de Madrid. Tenia 21 anys i la seua reclusió es basava en uns fets que van tenir lloc en temps de guerra, quan ella només tenia 14 anys d'edat.

Un mes més tard, la intervenció de coneguts familiars propiciaven la seua tornada a Gandia, lliure de tota acusació extravagant. Al seu retorn, Esther Alandete ja sabia que el seu esdevenir estaba lluny de Gandia, així que primer se n'aniria a Barcelona i, anys més tard, a França, llavors ja casada i amb fills.

Deixava Gandia per poder sobreviure a la desídia que el seu país mostrava cap als que havien estat els perdedors. Ja a França, assentada i normalitzada la seua vida familiar, Esther reclamaria al seu pare, que s'havia exiliat a Alger, i va aconseguir reunificar a la meitat de la família Alandete.

Durant els anys posteriors tornaria a Espanya, repartint la seua vida entre Carpentras (França) i Gandia. Dels seus llargs períodes passats ací es redactarien les memòries del seu pare en un últim intent per transmetre l'ideari que José Maria Alandete li havia mostrat.

Esther Alandete va tornar a Carpentras al final de la seua vida, per morir allà, igual que el seu pare, a la terra que, segons deia, mai va arribar a comprendre si havia estat amiga o enemiga, però que agraïa que els hagués donat un futur.

Allà tenia a tots els seus fills, i la resta de la seua família, la branca Alandete de la seua altra germana, seguia en la seua Gandia.