s anel Arcos, l'autor que més sap dels bandolers valencians vuitcentistes, ens sorprén ara gratament amb la biografia d'un representant d'aquest col·lectiu: Pasqual Tomàs Canet, conegut amb el malnom del «Macareno» i rebatejat per l'escriptor d'Oliva amb l'apel·latiu d'«El llop del Comtat», que és també el títol del llibre (Edicions del Sud, 2017). Se suposa que el Macareno va nàixer allà pels volts de l'any 1847. El lloc on va venir al món va ser Benialfaquí, i aquesta dada sí que no ofereix cap dubte.

En l'origen de la biografia d'aquest bandoler, hi ha un acte de violència entre joves: durant les festes de Sant Llorenç, celebrades a Benillup a l'agost del 1868, Isidre Mullor Ferrando, natural d'Almudaina, va colpejar amb la seua guitarra el protagonista del llibre i li va ocasionar ferides lleus. Ben aviat, Isidre es va adonar que havia comés un acte del tot imprudent i, per tal de posar-hi algun remei, va acompanyar Pasqual a una casa perquè l'assistiren. Va ser un gest en va: l'accidentat no tan sols no li ho va perdonar, sinó que també reclamava revenja. I aquesta es va materialitzar per mitjà de dos tirs quan la víctima anava a dalt del seu burret en direcció cap a Benillup. El cadàver va ser trobat, precisament, el dia en què va esclatar la denominada Revolució de Setembre, o també «La Gloriosa», que va acabar amb el destronament de la reina Isabel II. Podria semblar casual, però la vida del Macareno estarà molt marcada pels esdeveniments polítics que es desencadenaran posteriorment. Més endavant, ho veurem.

Ara, convé centrar-nos en l'incident que és el punt de partida de la vida delictiva del Macareno. És una dada que m'ha interessat de manera especial, ja que antigament eren molt freqüents els altercats entre membres d'una mateixa colla o entre els de colles rivals. Aquests enfrontaments, jo els he denominat «disputes del jovent» en un article que a hores d'ara estic redactant. Els motius que les desencadenen solen ser, en la major part dels casos, totalment banals. De la «burrera» de qui la diu o la fa més grossa s'arriba a un estadi superior on s'imposa l'agressió física. Pense que són el reflex d'una societat on la violència és encara la resposta primària a un conflicte, i cada part no vol escoltar les raons de l'altra. Però la violència sempre és gratuïta i, alhora, representa el fracàs del diàleg per la falta d'eixe esperit de tolerància que el poble valencià acostuma a identificar amb la màxima: «Dos no es barallen, si un (d'ells) no vol». Una dita molt sàvia, però que cal reconéixer que necessita més aplicació pràctica.

Aquell incident va portar a l'homicidi, i aquest a l'enjudiciament criminal: el jutge de Primera Instància d'Alcoi va condemnar l'agressor a cadena perpètua. Pasqual tenia aleshores vint anys, era fadrí i treballava de jornaler. Però, finalment, fou absolt a l'abril del 1869 per la Sala Primera de l'Audiència de València. Tot i això, es va col·locar al marge de la llei: dos mesos després que se l'eximira de responsabilitat penal, va participar en dos robatoris comesos al districte judicial de Pego. La seua sort ja estava decidida.

Al Macareno li va tocar viure una època de gran efervescència política: «La Gloriosa» havia suscitat un viu interés pels temes que tenien a veure amb el regiment de la cosa pública, i tot l'espectre social el compartia per igual. És un assumpte que apareix tractat en la meua novel·la «Un esclat de llum», publicada recentment per Edicions del Sud. I de debò que m'ha alegrat veure que Manel Arcos li ha donat en el seu llibre la importància que mereix la qüestió política en aquells temps. Crec que tant ell com jo estem d'alguna manera conjurant el desinterés que causa l'estudi del Sexenni Revolucionari per la idea generalitzada que aquells anys foren caòtics i desaprofitats. És absolutament incert: el sistema polític isabelí havia entrat en una profunda crisi i la reina no estava en condicions de proposar noves alternatives. El seu discurs ja no era creïble.

Aquells anys van representar un període d'experimentació de noves fórmules polítiques per a una Espanya on quasi tot anava molt malament, Com bé diu el narrador d'«Un esclat de llum», durant un breu període de temps, absolutament lluminós, es van arribar a qüestionar més conceptes polítics que en tota la resta del segle.

Tal com explica Manel Arcos, la crisi de la monarquia isabelina va afectar de manera especial la joventut. Aquella conjuntura política incerta va obligar nombrosos joves valencians sense recursos a buscar-se una vida millor en l'aspecte material. Alguns van optar per l'emigració a Algèria, que era aleshores una colònia francesa. També hi havia els qui s'incorporaven a faccions insurgents sota les ordres d'un capitost carlí. Uns altres, en canvi, s'allistaven en partides rebels d'ideologia republicana, que tindrien un paper remarcable en el procés revolucionari del 1868. En aquest darrer cas es troba el Macareno, que es va integrar en la partida de l'onilenc Francesc Sempere Reig, més conegut pel renom de «Palloc». En l'àmbit del bandolerisme, també hi trobem un vessant polític que no es fa d'estranyar perquè la política es va convertir aleshores en un tema d'interés general.

Una de les virtuts d'aquesta obra „a banda de la mestria amb què està escrita (com tots els llibres del nostre autor)„ és la d'haver-li donat al context històric una rellevància que el transforma en un protagonista que gaudeix de la mateixa importància que el personatge de carn i os que hi apareix retratat.

Em sembla que Manel Arcos ho ha fet guiat pel caràcter excepcional d'aquella època (no hi ha cap altra al llarg del segle XIX que la puga superar en la intensitat i la transcendència dels esdeveniments que la van definir). Des d'aquest punt de vista, crec que les obres «El llop del Comtat» i «Un esclat de llum», totes dues publicades per Edicions del Sud, són complementàries perquè ajuden el lector a tenir una visió més cabal d'un període breu, però summament engrescador de la nostra història. Sincerament, us anime a descobrir el seu contingut.