banderes

Reconec que eixes imatges de les façanes esguitades de banderes nacionals copsaven, però, per a demostració impressionant, la de las banderes flamejant que veiérem en les dues massives concentracions ciutadanes que es van fer pels carrers de Barcelona: la del dia 11 de setembre, la jornada de la Diada de Catalunya, i la que es féu el diumenge dia 8 d'octubre. En la primera milers de banderes quadribarrades estelades onejaven sobre els caps els manifestants demanant la independència. En la segona eren les banderes nacionals espanyoles les que s'enlairaven sobre les veus que demanaven poder continuar sent, alhora, catalans i espanyols, i per això molts d'ells duien les dues ensenyes incloses en una mateixa bandera. Les habituals guerres de xifres sobre el nombre de participants no es donaren ací, perquè en ambdues manifestacions es va admetre la participació de centenars de milers de persones. Impressionants les dues imatges. Imatges de decisió i voluntat populars.

Però a qui i a quants representen realment estes demostracions particulars i populars mitjançant la bandera? Com que les banderes no penjaven de totes les vivendes em preguntava jo, aleshores, si és que els qui vivien als pisos amb els balcons buits eren menys «patriotes», si no tenien bandera, si en tenien i no volien significar-se davant del veïnat o, simplement, que passaven olímpicament de la situació. Quants? En cadascun d'aquells dos actes de multitudinària participació, quants dels qui no hi van anar estaven a favor o en contra de la independència? Perquè, a veure, si en la diada n'eren un milió, i en l'altre acte, més o menys la mateixa quantitat, els més de cinc milions que resten de catalans que no anaren a cap d'estes, pel motiu que fora: perquè es feia nosa, perquè es féu gossera, perquè passaven del tema o perquè no s'adonaven o no creien que el moment era tan greu... què creuen vostès que pensa, actualment, tota esta gent? A mi em copsa el colorisme baladrer, però el caràcter multitudinari no m'aclareix quans estan, realment, darrere de les seues banderes... Quants?

Jo no tinc cap bandera a casa, però si la tinguera tampoc la penjaria a la finestra, i no per por o covardia (crec que ací, en esta pàgina, ja em signifique clarament del que sent i pense), sinó perquè sóc poc donat als signes externes i en la situació actual crec que és en les urnes on han de manifestar-se les voluntats i de refrendar-se les decisions personals. En la suma d'eixes voluntats i en el recompte d'eixes decisions està la base de la democràcia.

Jo no he anat mai a cap manifestació multitudinària d'este tipus, perquè crec que és lamentable que darrere d'eixes banderes el organitzadors s'atorguen el sentit de la voluntat popular quan no són més que una part de la voluntat popular. Per això jo mai m'he deixat influir per estes multitudinàries concentracions. L'ostentació de la força popular que s'albira darrere de les exhibicions del carrer enlairant banderes reivindicatives no són més que espurnes que no esborren la llum de la democràcia expressada en les urnes. L'única manera de saber què vol, de veres, la gent és pregunta-li-ho i que et contesten i cal fer-ho en una consulta legalment convocada, organitzada, realitzada i avaluada finalment amb el recompte dels vots.

Jo sols he sentit una bandera, fou la de la germana carmelita Rita, la mestra que em va ensenyar a llegir, a escriure i a resar. Eren els anys cinquanta. La tenia en una peanya al seu costat dret, un poc més darrere de la taula on ella seia. Era la bandera nacional, la qual penjava d'un pal de fusta obscura que tenia forma de llança. La tela era gruixuda, aspra de tocar. El color roig de les dues bandes laterals tirava més a sang venosa que a sang arterial i el color del centre era més or que groc. Molts dies, la mongeta ens feia desfilar, darrere de la bandera, entre les tres files de pupitres, cantant a viva veu allò d'«Arriba España, alzad los brazos hijos del pueblo español que vuelve a resurgir...» Ser l'abanderat era un premi i, quan em tocava a mi, sentia el cor embogit dins del pit. Aleshores jo devia tenir uns quatre o cinc anys. Després no he tingut motius per a sentir-la, interiorment, de la mateixa manera. En l'adolescència ningú mai em va imbuir valors sobre això, tampoc recorde que en aquella assignatura de la Formación del Espíritu Nacional m'explicaren el significat i la vàlua de l'ensenya pàtria. No vaig fer el servici militar, no vaig jurar bandera, per la qual cosa també és possible que perdera, l'ocasió d'endinsar-la. No ho sé! Tampoc durant tots aquells anys teníem l'oportunitat de veure-la pujant lentament cap el cel mentre sonava l'himne nacional i a un esportista espanyol li penjaven una medalla d'or al lloc més alt del pòdium. Perquè, en l'actualitat, jo sí sent en eixe moment l'emoció del que significa la victòria d'un espanyol, sonar de l'himne i els colors de la bandera. Fora d'eixe moment ja em costa molt.

En el moment que vaig a lliurar este article a la redacció del diari, la DUI ha rebentat el Parlament de Catalunya i el 155 ha esclatat a la Moncloa. Fa unes hores, durant les quals he estat assegut davant la televisió, la qual es feia ressò del degoteig de països i entitats internacionals que li donaven suport a l'Estat espanyol i a la seua Constitució. En un cantó de la pantalla, s'ha mantingut, fixe, un primer pla dels dos pals amb les banderes catalana i espanyola que coronen el Palau de la Generalitat, com esperant que algú arriara l'ensenya nacional. Ja de nit, quan done a «enviar» l'article la bandera encara flameja serenament al costat de la quadribarrada i el 21 de desembre hi ha convocades eleccions autonòmiques!