31 de diciembre de 2017
31.12.2017

saladitos

30.12.2017 | 22:38
saladitos

Dissabte passat, en el bar de l'amfiteatre del camp de Mestalla no hi havia «saladitos». Davant la meua incredulitat, aquell jove que atenia la barra em va dir, en castellà „que per això estàvem a València„, que «lo que tenían eran rosquilletas con pipas», a la qual cosa jo li vaig respondre, afligit i en valencià de poble que els «saladitos» havien sigut sempre estendard del quart d'hora de descans dels partits de futbol del Valencia. El xicon em mirà amb cara inexpressiva, amb la qual em deia, clarament, en llenguatge internacional «i a mi què em contes!». Decebut me'n vaig anar cap el vomitori que em conduïa als meus seients en el camp conscient que aquella vesprada seria dura: passaria fam i, a més a més, patiria en el partit perquè jugàvem contra el Vila-real, un equip que solia tocar-nos els testets habitualment. Efectivament, un parell d'hores després abandonava Mestalla amb el cos desmaiat i amb l'esperit coent, perquè el Vila-real ens havia guanyat per un gol a zero.

Les rosquilletes són oriündes d'ací, un producte del forn on compraves el pa, amb molt de predicament popular. Hi havia les normals i les salades. A mi m'han agradat sempre més estes últimes. Es podien consumir en qualsevol moment, però jo les recorde, de menut, com a substitut ocasional de l'entrepà habitual dels esmorzars i dels berenars. Les primeres que recorde haver menjat eren del forn de Gurrea que hi havia al carrer del Forn al Raval. Eren com els pals de tocar els tambors, redones, d'un pam i mig de llargues, cruixents al rosegar-les i de sabor especial. Podien acompanyar a qualsevol companatge, dolç o salat, però, a soles, estaven riquíssimes. Quan encara vivia al carrer Pellers i me n'anava cap el col·legi de les Carmelites, les comprava en el forn de Roselló (les preferia a les del Forn de Perelló, que estava just enfront, en el carrer d'Ausiàs March). Les del meu entranyable record són les del forn de la senyora Marina, a Corea, les quals feia el seu fill Paco. Recode com m'agradaven les salades amb un tableta de xocolate Quitin Nogueroles. Les rosquilletes de la pastisseria Montaner a l'entrada del carrer Major eren molt apreciades pels passejants festius del Passeig. La gent, les parelles, els matrimonis, anaven cap amunt i cap avall amb un paquet de rosquilletes o amb mesures de cacau i tramús de la paradeta de La Amorossa. Compràvem també rosquilletes en paradetes ambulants, com la de la Sapa, que es muntaven a la porta dels cines i recorde també que es venien en les parades dels autobusos de La Gandiense i de La Union de Benissa, que hi havia als baixos del col·legi dels escolapis, on uns homes les oferien a traves de les finestretes o pujaven directament dalt dels autobusos carregats en grans cistelles amb tot tipus de mercaderies per al consum dels passatgers.

Quan el 1968, tota la meua família es va traslladar a la capital perquè jo poguera estudiar, mon pare em va regalar, per reis, un abonament del València Club de Futbol perquè em frenara un poc el desig setmanal de tornar a Gandia. Els partits de futbol de la primera divisió foren un bon bàlsam contra el reclam dolorós de la terreta i dels amics. Cada dos diumenges, els partits en el Camp de Mestalla començaven a les quatre de la vesprada. Jo vivia a mitja hora de camí (per l'avinguda del Port) i, com que a mi m'ha agradat sempre arribar prompte al camp per veure i viure tots els prolegòmens dels jugadors en la gespa i de la gent omplint a poc a poc l'estadi, doncs el dinar havia sigut sempre apressat i en arribar l'hora del descans del partit les rosquilletes eren una solució ideal per a enganyar la fam eterna d'un xicon de dèsset anys. Allí vaig conèixer els «saladitos», s'anomenaven així a aquelles rosquilletes que tenien la grandària i grossor dels dits de la ma, amb grans de sal grossa pegats. N'anaven sis o huit dins d'unes bossetes transparents de plàstic i els venien, per les escales o fent quasi volantins, entre el mateix públic, aquells homes amb jaqueta blanca que portaven penjades del braç una cistella de vímet, de grans dimensions, de la qual també t'oferien cacauets salats, xufes, pipes i dacsa. Aquells «saladitos» del Camp del Mestalla són les millors rosquilletes que jo recorde haver menjat mai.

No he deixat d'anar a Mestalla durant tots estos anys. El canvis horaris dels partits, obligats per la tirania publicitària de les televisions, no ha fet imprescindibles els «saladitos» com ho van ser aleshores. Però de tant en tant els he adquirit i no m'havien fallat mai. No era com aquells de quaranta anys abans, però portaven el nom de «saladitos» en la bossa, eren un poc més grans i els fabricava una empresa valenciana reconeguda. Fins l'últim partit, el qual es jugava a les quatre i quart de la vesprada i, com que el dinar no havia sigut d'allò més, vaig pensar que els «saladitos» em traurien d'una vora. I no va poder ser!

Puc comprendre que els estranye el tema de l'article de hui, un dia tan assenyalat, l'últim dia de l'any, la vespra del començament d'una nova etapa vital, sobretot per a les persones que ja anem comptant el pas dels anys d'una altra manera. La darrera setmana, l'habitual manca de noticies pròpies de les vacances de Nadal condiciona que la informació estiga basada en els records dels esdeveniments més importants ocorreguts en el 2017 de tarannà polític, econòmic, judicial, esportiu... Es recorda, especialment, aquelles persones notables en el seu camp que han faltat. Jo, des de fa uns anys, en arribar estes dades i estos programes recopilatoris del que ha sigut tot l'any que acaba, sent una mena de melancolia interior, la qual em fa pensar que, d'alguna manera també, en els darrers mesos, s'ha anat acabant alguna part de mi. És com comprovar què, al seu ritme, van passant els fulls de la meua biografia. L'altra vesprada a Mestalla, amb l'absència dels «saladitos», vaig sentir de nou eixes punxades en l'esperit que notes quan veus que les teues «coses» van desapareixent del teu univers en el qual tens la sensació d'anar quedant-te a poc a poc més sol. Supose que passaria el mateix si ja no hi haguera «Turrón de Viena» de Meivel, la maionesa Musa o els formatgets d'El Caserio.

Estimades, benvolguts, molt bon Cap d'Any i el millor dels desitjos per al proper 2018.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine