Un acte commemoratiu
Fuster i els coneguts d'Oliva
niversitat i gens propici a les aparicions públiques. Vam retrocedir al mes d'abril de 1992 a Bellreguard, on acabava de pronunciar una conferència sobre Josep Pla. Ell i Sergi Sapena, amb la impertinència pròpia dels periodistes, li van preguntar sobre si a partir d'aquell moment hi haurien més aparicions públiques. -A partir d'ara tornaré a callar-, va dir. Dos mesos després, moria Joan Fuster. Miquel Font, impressionat per la notícia, es va preguntar si aquella resposta va ser una premonició.
Llegir Fuster, el millor homenatge
Potser hi haurà més gent d'Oliva que va conèixer a Fuster, com hi ha molta més a la Safor i al País Valencià, però aquest acte, acabat amb una animada participació del públic i tancat pel regidor de cultura, Enric Escrivà, va ser el modest homenatge que la ciutat va tributar al mestre de Sueca.
De camí cap a casa, vam recordar la visita a Paco Brines de feia uns dies. Amb Alejandro Cardona i dos persones més, havíem pujat a l'Elca amb la intenció de preguntar-li al poeta sobre la reunió de Fuster amb els prohoms d'Oliva. Brines ho va corroborar, afegint uns comentaris sucosos sobre l'escriptor. Valorava molt la seua obra, fins al punt d'afirmar que era mereixedor d'una plaça dedicada en cada poble valencià. Com si ens llegira el pensament, va afegir que li semblava estrany el silenci que hi havia al voltant del personatge. ¿Com és possible que un aniversari tan assenyalat no siga celebrat com cal? És la pregunta que molts ens hem fet aquest any. Els lletraferits és clar que no han callat. A banda de la selecció poètica presentada a l'acte d'Oliva, un assaig de Pau Viciano, Per què Fuster tenia raó, convida a seguir reflexionant sobre la societat valenciana del segle XXI.
A Nosaltres, els fusterians, una huitantena d'escriptors i escriptores evoquen Fuster. La moguda és major encara a la rèplica Nosaltres les Fusterianes, on cent quaranta dones, si no m'he descomptat, reten el seu homenatge amb relats curts. Tota una demostració de força femenina que es remata amb La improbable vida de Joan Fuster, recull de deu ficcions literàries escrites també per dones.
Els títols esmentats, editats enguany, són una xicoteta mostra del torrent que ha rajat els darrers vint-i-cinc anys. Llegir aquests llibres és el millor homenatge que li podem fer. Encara millor si llegim també els textos originals del propi Fuster. Ignorar el mite és impossible i adorar-lo beatament seria allò més antifusterià. Cal llegir-lo o rellegir-lo, fusterianament. Les seues idees ens ajudaran a aprendre, tant si el valorem com si el matisem o el discutim. Encara, fins i tot, que en discrepem. Llegir o rellegir Fuster és repensar-lo. Repensar Fuster és repensar el món. També repensar-nos i repensar el país que ell tant va estimar. El seu, el nostre, el País Valencià.
