La celebració a Gandia, en 1959, del V centenari de la mort d’Ausiàs March, va produir una autèntica commoció cultural. S’hi succeïren conferències, publicacions, programes radiofònics i, de manera excepcional, els premis literaris, amb uns jurats de gran nivell literari i intel·lectual. Hi tingué un paper destacat el jove escriptor Joan Fuster, ja ben conegut en el reduït món literari valencià pels seus llibres de poesia, col·laboracions en la premsa i per un primer llibre d’assaig, El descrèdit de la realitat, que revisava l’evolució de l’art des del Renaixement fins a les avantguardes del segle XX, una obra absolutament innovadora en el nostre estantís panorama cultural. Així, de la mà d’Ausiàs March, l’escriptor de Sueca va conéixer i estimar la nostra ciutat i va fer del nostre poeta un persistent tema d’estudi i difusió, sobretot per la seua antologia amb versions actuals.
En la dècada dels anys 60 va publicar articles en la revista Foc i flama. En Clima i sentit per a les falles, de 1960, les seues reflexions, tan lúcides, anticipaven alguns dels aspectes de l’evolució de la festa fallera que el temps ha confirmat. Nascuda la festa en la proximitat del barri, de la relació directa entre els veïns, anava evolucionant com la societat urbana, cada volta més fragmentada i anònima, camí de fer de la falla un monument, tal com ha esdevingut. El precoç observador ja augurava l’expansió de les falles als pobles, on, d’alguna manera, retornaria als seus orígens, al suport més directament popular.
En el seu El País Valenciano, publicat el mateix any de Nosaltres els valencians, en 1962, descrivia un viatge per les terres valencianes, que, en arribar a la nostra comarca des de la Vall d’Albaida, li feia emfatitzar: «Un tros més entre muntanyes, i Gandia. Gandia, i el que Gandia significa: el retorn a la mar, a la plana esponjosa i regada, a la collita exportable», ben acompanyat per l’exacta descripció de la seua història, dels Borja, d’Ausiàs March, de les seues platges, de la cova del Parpalló i de la molta vida que traspuava la ciutat. En un extens article de La Vanguardia, el 23 d’agost de 1969, seguia evocant la nostra ciutat i els clàssics, sense oblidar a sant Francesc de Borja. Hi esmentava també, amb una certa perplexitat, la «fideuà», que com a fill de l’arrossera Sueca li semblava estranya.
Encara que posteriorment va deixar de banda el cultiu de la poesia, potser amb un excés d’autocrítica, la recent publicació de la Poesia completa 1945-1987, sense cap exageració, el pot fer un bon company dels Vicent Andrés Estellés, Xavier Casp o Joan Valls i Jordà, els més aproximats per l’edat i el mèrit, entre els poetes valencians. D’altra banda, la seua obra assagística no té parió en la nostra literatura del segle XX. La seua literatura d’idees, la seua actitud crítica, tan propera als moralistes il·lustrats, mostra allò que amaga la realitat, la cara més visible d’hòmens i dones, de la societat, la cultura, els comportaments, sovint contradictoris dels humans, encara que sempre dignes de respecte. La traducció d’alguns dels seus llibres a altres llengües ha significat un reconeixement del seu humanisme obert a les grans qüestions de l’existència, més enllà dels problemes més immediats i quotidians.
Un profund i apassionat coneixement de la nostra història i cultura fa d’alguns dels seus llibres una sucosa aproximació a la nostra peculiaritat valenciana, sense tòpics afalagadors o mitificacions ridícules, però sí amb una valoració justa de les aportacions universals dels nostres clàssics, dels grans valencians com sant Vicent Ferrer o Joan Lluís Vives. Sense oblidar aquelles aportacions més personals com alguns dietaris del segle XVII o de personatges més marginals o oblidats. El seu univers cultural, en bona part, era fruit d’una curiositat diversa, com una pedrera immensa, tal com ja manifestava de ben jove en el seu diari de 1952 a 1960, que seria publicat molts anys després.
Ara, en el centenari del seu naixement i als trenta anys de la seua mort, tot passejant pel parc que porta el seu nom a Gandia, s’hi aprecia el seu record en els versos, com aquells que expressaven un darrer desig: «Quan jo muira, amic meu, posa’m a sobre, / amb la terra tenaç, una paraula, / una paraula exacta, com un cercle, / imprevista, constant, acostumada». El temps, la posteritat, li han donat la raó a aquell constructor de paraules, que continua viu en la immensitat de la seua obra.
