Quan vàrem fer la pel·lícula Ja en tenim prou, alguna gent, potser massa gent, afectada per la manipulació informativa, l´engany de RTVV i la coral de mitjans afectes, alguna gent, dic, va pensar que exageràvem. No els semblava que hi haguera tanta destrucció mediambiental, tant de desgavell urbanístic, tanta especulació del sòl, tants intercanvis foscos de feixos de bitllets, tant de barracot a les escoles, tant de malalt desatès, tanta producció cultural menyspreada... Alguns optimistes perquè sí, fins i tot progressistes, amb aquell posat profund que adopten els crítics dels crítics, insistien que no vèiem els factors positius de la visita del Papa, de l´America´s Cup, del circuit de F1, de l´esforç inversor i promocional que estava fent el PP. Ja sabeu, aquell crit de fum de l´alcaldessa dient «Viva Valencia»; de Camps, el president, anunciant que «la Comunidad es el motor de España y un ejemplo para Europa»; de l´inefable González Pons dient que «lo que pretende Catalunya es lo mismo que hizo Hitler con los Sudetes».
Ara que s´ha anunciat la recessió econòmica, que s´ha enfonsat la febre constructora, que comencem a veure la punteta de l´iceberg corrupte, aquella pel·lícula que férem podria semblar més de Disney que de Michael Moore. Els crítics dels crítics ara diran que no havien dit exactament allò i es quedaran tan amples. La seua critica nomes compleix funcions diletants o serveix interessos inconfessables. Tanmateix, al País Valencià, l´any 2005 el 20% de la població es trobava sota el llindar de la pobresa, les dificultats per a arribar a fi de mes superaven en 6 punts la mitjana espanyola i la despesa en I+D (2004) es trobava 17 centèsimes per davall. El nombre d´analfabets o sense estudis superava en 2 punts la mitjana espanyola, mentre que se situava 6,5 punts per davall quant als titulats superiors entre la població de 25 i 34 anys. I mentrestant, Font de Mora inventava el trilingüisme, perseguia els ensenyants, insultava la intel·ligència, amenaçava l´AVL, no complia els pressupostos pactats amb les universitats publiques i Camps estrenava una de James Bond al Palau de les Arts com a gran inversió per a la industria cultural.
Ara sabem que el País Valencià és la comunitat autònoma amb un creixement menor, a la cua d´Espanya, i que haurem de pagar el deute relatiu mes alt de totes les CC AA. Xe, no érem el motor? No deia l´alcaldessa que havien «puesto Valencia en el mundo»? On són els beneficis dels gran esdeveniments que prometien El Dorado? De ben segur, alguns han fet el negoci de la seua vida, i la resta a pagar.
El País Valencià ha patit l´agressió mes intensa i profunda dels temps moderns des de la rebel·lió feixista del 36 i la brutal repressió de la postguerra. La diferència, entre moltes, ha estat ara que l´operació s´ha fet amb un somriure i amb cosmètica publicística i televisiva, amb manipulació ideològica i vanes promeses.
Si quatre radicals catalanistes -més fum- poguérem preveure el desastre que s´estava produint i el que se´ns venia al damunt, és evident que ells també. Sabien que no anava a durar i es blindaren contra la crisi, contra el seu propi fracàs, contra les mentides que propagaven i ells no creien. Els va millor si l´educació pública va mal, si la informació manipula i oculta, si baixen els índexs de lectura, si hi ha pocs llibres a les biblioteques, si el valencià retrocedeix a les gran àrees urbanes. Menys identitat, menys vincle social, menys solidaritat intergeneracional, menys critica, més mitjans afectes, més periodistes venuts; és l´antiquíssima fórmula de la dreta que ens han volgut fer passar com l´última moda.
Repensar aquest país nostre és urgent. Ja hem vist com ens l´han deixat. Hi ha una part fonamental que té a veure amb la nostra condició de valencians, amb la nostra identitat. Tot i que no és tan simple, l´operació de demolició del terme País Valencià, ha sigut l´estendard en l´àmbit simbòlic de la devastació del territori i la posta al dia de la vella ideologia joc floralesca i castellanista de la burgesia valenciana.
Cada vegada que una colleta de valencianistes promouen l´enèsima revisió de Joan Fuster, fan quatre debats, dues notes de premsa, i alguns troben feina o prebendes amb el PP, mentre la resta fa el mico. Alguns herois, com que sembla que el PP no persegueix prou, no exclou suficient, no té massa llistes negres, frueixen amb l´esport de ser els més aguts crítics dels crítics.
Per això, una bona manera de començar a pensar i buscar remei als nostres mals, si és que en tenim, fóra llegir l´excel·lent i heterodoxa proposta reflexiva que acaba de publicar la Universitat de Valencia. Vint-i-un autors -universitaris, escriptors, periodistes- fan una ullada al País Valencià del segle XXI. Els editors Antoni Furió, Gustau Muñoz i Pau Viciano n´han fet un bon treball i també hi escriuen. L´epíleg és de Joan Francesc Mira. Entre altres coses, afirma: «Un país sense política pròpia, no és un país propi. És un tros del país dels altres». Això és el que vol el PP i, potser, també el PSOE.
*Professor de Sociologia. Universitat de València. Membre de Valencians pel Canvi
