Amb la primavera, han començat les celebracions de les Trobades per la llengua a les comarques valencianes. Milers de pares i mares, xiquets i adolescents, mestres i animadors, celebren un dia per places i carrers, entre tallers i converses, jocs i debats, premis i compromisos. Assenyalen, amb tanta alegria expansiva com ràbia continguda, que l´educació és la substància del progrés social, i que la vitalitat de la llengua és la substància d´una idea oberta de l´educació.
La veritat és que costa molt de creure que tanta generositat de la societat civil pertanga al mateix país on la vida política va tan vinculada als interessos privats i on la mateixa administració educativa pateix tantes inèrcies i fins i tot posa problemes a aquella idea oberta de l´educació i a la vitalitat de la llengua.
És exactament això el que sembla pensar l´exultació crítica d´aquestes Trobades: ¿quin caram de país, de vida, d´educació, de llengua s´intenta voler imposar? ¿per què amagar i desatendre el país real, el de les necessitats i les exigències quotidianes de la part de la societat que es troba per compartir-les amb esperançada i pública generositat? I potser per això, enguany, a l´exercici del compromís per la llengua i la cultura, s´afigen a les Trobades un parell d´escreixos.
D´una banda, un manifest per la sostenibilitat de l´espai, de la terra valenciana, contra el pessimista control de certs sectors depredadors del territori.
I d´una altra, les actuacions d´unes dotzenes de cantants en valencià, tan absurdament silenciats en l´esfera dels mitjans de comunicació i la gestió pública. Vosté, tu, fes l´atractiu esforç d´assistir a la Trobada més pròxima!
23:59
