Àngel té 25 anys. Te síndrome de Down i juga a futbol gràcies a la Fundació Valencia CF. «Per a mi la discapacitat intel·lectual no ha sigut cap fre. Tinc una vida normal», assegura. Atenea només en té 13 anys i prové d´una família amb certes dificultats econòmiques. «Si jo estudie, porte bones notes i m´esforce en classe, estic en la Fundació VCF», diu amb il·lusió. D´altra banda, Tomàs, amb 40 anys, treballa en una empresa de neteja. Pateix una discapacitat física a la mà, pero això no és un obstacle per a què puga jugar en la secció de la Fundació VCF de futbol unificat. «El meu somni és jugar un dia a Mestalla», admet.

Ells tres són alguns dels protagonistes de la campanya desenvolupada per l´Agència de Comunicació Social Alberto Pla per a la Fundació del València CF que està difonent el club a través de les seues xarxes socials. «L´objectiu és mostrar que des del futbol es pot ajudar a una sèrie de persones que passen per diferents dificultats», explica Pablo Mantilla, director general de la Fundació VCF. Per a això, han posat un rostre, una pell i una història per a cada un dels videos. «En un món on el primer equip s´emporta tota l´actualitat, calia centrar-se en casos concrets per a mostrar la nostra tasca», recalca Mantilla. I ben que ho han fet. Un dels treballs, el de Tomàs, ja ha tingut més de 250.000 reproduccions a través de Facebook.

En aquestos vídeos, d´uns tres minuts de duració cadascun, es conta la història de persones a les que, malgrat totes les dificultats, el recolzament del Valencia els ajuda a oferir un somriure a la vida. És el cas d´Àngel. Encara que té síndrome de Down, la Fundació VCF li dona l´oportunitat de fer el que més li agrada: l´esport. A més de jugar a futbol, practica el taekwondo, fins al punt que pot pressumir ben orgullós que és l´única persona amb Down de la Comunitat Valenciana que ha aconseguir el cinturó negre en aquesta disciplina. «La meua discapacitat no és un límit. Cada vegada em sent una persona millor. Podem aconseguir tot allò que ens proposem», són els missatges que dedica als espectadors.

El cas d´Atenea és ben diferent. Té 13 anys, pateix un problema de creixement i la seua família viu amb certes dificultats econòmiques. «Per què si tu jugues al futbol jo no puc? Què tinc jo que no tingues tu?», es questiona. La presència de la Fundació VCF a la seua escola es va convertir en una gran motivació per al seu futur. En cas de traure bones notes, la fundació li dona la possibilitat de jugar a futbol i aprendre a la seua escola: «Si m´esforce sé que estic a la fundació». I la seua família ho agraix: «Ha superat el seu complex». Cada vegada que es posa les botes per a jugar a futbol, ella es sent un poc més gran.

«El Valencia CF és el meu equip des de xicotet». És la carta de presentació de Tomàs, de 40 anys, que amb una discapacitat física que li ha deixat la mà invàlida, ara defén els colors blanquinegres a l´equip de futbol unificat de la fundació. També competeix a triatlons i maratons. «Els límits se´ls posa un on ell vol», clama. Ara somia amb jugar a Mestalla un campionat de futbol unificat: «Que vinga molta gent a vore-nos i veja que no som diferents. Som iguals», remata.

Cada dia estos valencianistes juguen partits que, a la fi, són més importants encara que els del primer equip. Ells són els altres cracks del Valencia CF, els que lluiten a la vida real.