El passat mes d'octubre dos de les guanyadores del concurs de curtmetratges del projecte «Connectem societats, construïm ciutadania» (finançat per la Generalitat Valenciana), una estudiant becada per la Universitat de València, una tècnica d´ACPP-PV i un soci de l´organització vam tenir l'oportunitat de viatjar a Palestina de la mà d'Assemblea de Cooperació per la Pau (ACPP). Un viatge que ha suposat un punt d'inflexió en les nostres vides.

Malgrat conèixer la situació de la societat palestina, poder compartir una setmana a terreny ens ha donat una visió més propera de la seua realitat i de la lluita en la qual es troba sumit aquest poble des de fa més de 50 anys. Si haguérem de resumir aquest viatge seria com una de les millors experiències de les nostres vides però, al mateix temps, de les més dures. Vam poder veure amb els nostres propis ulls una realitat que fins que no estàs allà no ets capaç de comprendre al 100 %. I és que ja des del moment en què vam aterrar a l'aeroport de Tel Aviv comencem a ser conscients que Palestina no és un lloc qualsevol i que hi conflueixen diferents factors que fan que en qüestió de segons l'ésser humà experimente una muntanya russa d'emocions; la duresa de veure el dia a dia d'una repressió a tot un poble i que aquest continue buscant solucions amb optimisme fa que ens replantegem algunes prioritats vitals i ens obri els ulls a una realitat diferent a la informació esbiaixada que ens arriba.

Ramala va ser el punt de partida del nostre viatge. La primera parada va ser a la Vall del Jordà i Al Jitflik (localitzada a la zona C), que vam poder conèixer gràcies a l'entitat Palestinian Hydrology Group (PHG). Els companys de PHG ens van explicar com treballen per combatre el fort control que exerceix Israel sobre un recurs tan essencial com és l'aigua, limitant el consum dels i les palestines segons els seus interessos i obligant-los a comprar aigua per al seu consum a través de l'empresa pública israeliana Mekorot.

Jerusalem, Betlem, Hebron...

Des d´ací, les dividides carreteres del territori -on els palestins i palestines tenen prohibida la circulació- ens van portar al cor de Jerusalem, on gràcies a l'organització israeliana Ir Amim vam poder conèixer la situació dels i les palestines que viuen als barris de la ciutat envoltats de colons i sota la pressió de les ordres de demolició de les seues cases. Una realitat que contrasta amb l'intens treball que duen a terme alguns sectors de la societat palestina per promoure la seua economia local.

En aquesta línia, els nostres companys d´Agricultural Development Association (PARC) ens van estar explicant les dificultats existents en el mercat local per a la venda dels productes palestins treballats a les cooperatives, atès l´ofegament del mercat israelià que fa invisible el fort mercat local palestí.

La següent parada del nostre viatge va ser la històrica ciutat de Betlem. El conflicte i l'ocupació tenen rostre de dona, sotmeses a una doble opressió: la del sistema patriarcal i masclista i la de la pròpia ocupació, que ho torna tot més complex. A aquesta situació es suma la invisibilització en tota la societat de les situacions de violència de gènere. No deixem Betlem sense apropar-nos al mur de la vergonya on es troben alguns dels murals i pintades sobre l'ocupació i la violació de drets humans més icònics. Paradoxalment, són una espècie de reclam turístic; les torres de control, els campaments de refugiats i una espècie de tours guiats per les pintades més famoses del mur són part de la visita inevitable de molta gent.

El nostre recorregut finalitza a Hebron, un dels punts on l'ocupació militar israeliana i les seues conseqüències són més visibles. Els carrers buits, els comerços tancats, els cadenats oxidats, els filats i els soldats vigilant tots els teus passos et deixen sense paraules. Camines sabent el que ha passat, intuint que algun dia va ser una ciutat plena de vida, mentre veus els colons viure tranquils, a costa del que passa més enllà del mur.

Anar a Palestina ha estat una oportunitat única d'aprendre d'aquesta terra apassionant i de comprovar en primera persona que, com va dir Benedetti, «qui ho diria, els febles de veritat mai es rendeixen».