Novel·la «Yo no sé cómo Mariano puede querer tanto a Valencia, cuando Valencia la conoció en la cárcel», diu Eloisa Godoy en les acaballes d´El último abrazo. Com bé ha mostrat Sergi Pitarch, la frase de l´amiga xilena de M. Rawicz conté una història amb suc i fusta. Potser els ho reconeixeran amb un Goya, nominat està, però això és secundari davant el nervi que ajuda a teixir la corda que ens lliga a la ciutat. La nostra d´ara i la que revifa entre els plecs de les vivències, els carrers i el trànsit que en fem. Rafa Lahuerta desplega una ciutat personal de séquies, que connecten famílies que lluiten per fer-se el seu lloc, per conquerir les rutines de la supervivència. Una heroica de barri i estadi. Un univers que cap dins del Mestalla, i que el desborda. «El Valencia FC nació en el Bar Torino, en un lugar que ya no existe, en una ciudad que se ha convertido en otra ciudad», diu només obrir el llibre. Un camp adobat per als mites, que creixen des d´una llavor de realitat ajudada per la brosta de les il·lusions, per la imaginació a la intempèrie. La vivència i les recreacions, com la literatura. Aquesta Balada és un llibre poderós, aspre i divertit, descarat, explicat amb veu ferma. D´ací les sentències que sovint puntuen el text: «Sólo a partir de lo literario un hombre sensato puede mantener la pasión por un espectáculo inmoral y despreciable como el fútbol moderno». Des de la perspectiva triada de l´última fila de la grada, Lahuerta escriu com un Pablo Muga encarnat de nou. Podem ser-ne molts, els qui algun dia hem acudit a Mestalla per tal de mitigar-nos orfandats... Però en aquest llibre queda poc lloc per al confort de la metàfora: «Comprendí que las ciudades son ríos que se inventan. No importa su caudal, importa la potencia de su misterio, las brisas oxidadas que dejan en el aire cuando desaparece el agua y solo queda la memoria de su devastación. El Túria, Valencia, Mestalla». Sols se li ha de criticar alguna concessió al motle industrial dels mass media, algun «brote verde» i «minuto uno», escolats entre una narrativa fresca i propera, honesta. Tampoc fan trontollar la naturalitat expressiva, emocionant, del llibre, potser li aporten naturalitat i tot. Permeteu-me encara identificar-me amb una altra sentència cabdal: «Los chistes malos repetidos hasta la saciedad han sido mi única religión verdadera. Detrás de toda repetición prescindible hay siempre una elección moral». La balada del Bar Torino descabdella una prosa consistent, progressiva, que desvela curiositats i rescata efemèrides nostrades o íntimes. Literatura a mos redó, equilibrada, que sap implicar-nos en evolucions i dificultats, amb la tonada de fons del It must be love dels Madness: «I never thought I'd miss you / Half as much as I do / And I never thought I'd feel this way / The way I feel / About you» Desbrossar passions i traure l´entrellat misteriós dels records, recuperar la memòria pròpia, forma part d´una descolonització imprescindible entre les precarietats i contradiccions de l´existència. Això fa Lahuerta. Drassana és un nou projecte editorial valencià audaç, desacomplexat, que sap trobar títols atractius en el nostre entorn, destinats a esdevenir memòria popular. Aquesta balada del Torino n´és bon exemple.
