Aquest és el cinquè recull de contes que publica. Anteriorment, havia tret a la llum Legítima defensa (1991), Viure al ras (2000), Batecs (2004) i Exercicis respiratoris (2005), tots quatre pertanyents al gènere breu. I encara podríem afegir-hi dues novel·les curtes: En blanc i negre (1995) i Rin (2004), a més d´altres proses més o menys extenses.
A Bé, perdona´m, però estan esperant-me, torna a la temàtica de les relacions personals, i a l´amor „una passió inútil„ com a principal centre d´atenció i d´anàlisi. El recull, que té una gran unitat i coherència temàtiques, s´estructura en dues parts: «I. Aquest crepuscle permanent» i «II. Pulsions». En totes dues hi ha la perplexitat d´individus „d´ambdós sexes, i encara més enllà„ que han perdut els referents convencionals per endinsar-se de ple en la perplexitat d´un present i d´un futur incerts, mancats de les seguretats tradicionals, i abocats, en molts casos, a la soledat més absoluta.
A la primera de les dues parts en què es divideix el llibre, hi trobem peces dominades per la tristesa i la pusil·lanimitat. És el cas de «Tremolors», amb un personatge principal ruïnós; «Espill opac», amb un final paradoxal ben encertat; «Hotel», amb una dona ensopida que, finalment, pren una decisió sobtada; o de «Cada dia, cada nit», un conte on l´obcecació amorosa esdevé patètica. «A la vora del camí» és, potser, el conte més terrible del primer tall del llibre. De vegades, la tristesa s´agreuja pel fet que els protagonistes pateixen d´inseguretats personalment devastadores, com ara a «Cappuccino». O com a «Vés amb compte, el de davant ha frenat», al meu parer el millor conte de la primera part, perquè sense necessitat d´explicitar res el lector descobreix com de gratuïta i dramàtica pot arribar a ser una relació per causa d´un agent extern inevitable. La perplexitat humana s´expressa en boca dels personatges en més d´una ocasió; fins i tot hi ha algun pensament que es repeteix amb insistència: «Com és possible que després de tants anys i una filla en comú consentim que la desídia ens guanye la partida? És vergonyosa la facilitat amb què perdem les relacions!» («Cappuccino»); «Resulta curiós com després de compartir-ho tot amb una persona pot desaparèixer per complet» («Marina»).
La segona part del recull és més extrema i visceral, per bé que la sentor de tristesa no s´arriba a apaivagar mai del tot. Potser el cas més paradigmàtic és el de «Geranis, petúnies i falgueres», on la sensació de soledat deixa un soll ben amarg a la gola. Com també es palesa a «Revenges», «Entrecots», «Aladina» i a «Bé, perdona´m, però estan esperant-me», el més breu de tots els contes i el que proporciona el títol al llibre. La tibantor i la visceralitat entre els humans són ben freqüents. En algun cas fins i tot s´arriba a la violència, d´ací el títol, «Pulsions». El cas més extrem és el de «Lamborguini». «L´emperador» és un conte escrit a diverses veus ben reeixit, on la violència en família resulta del tot versemblant, i paorosa. I «L´habitació blava» és una peça arrodonida que tracta la violència des de la perspectiva psicològica, tot subratllant com de nefastes, i castradores, poden arribar a ser les convencions morals. «He obert els ulls» és un monòleg a l´estil de Cinco horas con Mario, salvant totes les distàncies entre Delibes i Gomar, que tracta un problema domèstic molt més habitual que no ens pensem. En aquest darrer conte, l´autor emula amb mestria el llenguatge col·loquial valencià. «A la vora del camí (I)», títol gairebé homònim a un altre de la primera part, és una versió metaliterària ben interessant. «Corsaris» és una excepció idíl·lica que contrasta amb el to del conjunt, i «Crònica d´estiu», un exercici panoràmic i una mostra descarnada de com d´intricada i difícil pot ser l´amistat entre les persones.
En tot el llibre l´autor fa gala d´un llenguatge àgil i concís, tractat amb cura i exquisidesa, i demostra que domina el tempo narratiu i les virtuts del gènere del conte.
